01 de maig de 2018
01.05.2018

El pont sobre el riu

01.05.2018 | 00:18

El maig de 1911, un xèrif que buscava una vaca robada en un poble perdut d'Oklahoma va intentar escorcollar la barraca d'una família de parcers negres. Hi va haver un forcejament i el xèrif va morir a causa d'un tret d'escopeta. La mare i el seu fill de quinze anys van ser detinguts i acusats del crim. Una nit, un grup d'uns vint o trenta homes va entrar a la presó, es va endur a la dona i el fill i els va penjar en un pont sobre un riu. Un fotògraf local va fer fotos dels cossos penjant sobre les netes aigües del riu North Canadian, en un paratge habitual de pícnics i festes campestres. Al cap de pocs dies, les fotos es venien com a postals i eren molt buscades en totes les botigues de records de la regió. Al pont, observant els dos cossos que penjaven sobre el riu, es veia una multitud de vilatans. Molts somreien orgullosos o saludaven feliços el fotògraf. Per a ells era clar que s'havia fet justícia. I això que la sort dels dos negres – Laura i L.D. Nelson– no hauria estat gaire diferent si els haguessin jutjat en un tribunal legal. Els jutges d'aquesta petita ciutat d'Oklahoma (Okemah), gairebé sense proves, sense escoltar els testimonis, sense reconstruir els fets del tiroteig, haurien condemnat igualment a la forca la mare i el fill.

D'això en fa més d'un segle, però a jutjar pel que ha passat a Twitter i a les xarxes socials amb la sentència de La Manada seguim conservant aquesta vella pulsió d'exercir la justícia sumària i penjar els sospitosos d'un pont. Gent que no s'havia llegit la sentència ni havia vist les proves de càrrec, gent sense els més elementals coneixements de Dret, gent que en realitat no sabia res, jutjava alegrement el veredicte i fins i tot es permetia demanar la inhabilitació dels jutges en una plataforma digital. Fins i tot hi va haver, sembla ser, un intent d'assalt al jutjat de Pamplona.

Per descomptat que el que van fer els cinc integrants de La Manada és una barbaritat –en la meva opinió, una violació en tota regla– que hauria d'haver rebut un càstig més sever. No m'he llegit la sentència completa –està disponible a les xarxes socials–, però el que n'he llegit sembla demostrar que hi va haver violació. En aquest sentit, les feministes que protesten tenen tot el dret del món a criticar la sentència.

Però el que és inadmissible, perquè això suposa carregar-se l'Estat de Dret i tots els fonaments de la democràcia representativa, és exigir una pena imposada des del carrer d'acord amb no sé quin «veredicte social» que hauria d'estar per sobre de les lleis i dels jutges. Perquè no convé oblidar que aquest veredicte social, imposat per gent que no sap les circumstàncies reals del cas ni n'ha vist les proves i només es guia pels seus prejudicis i els seus interessos, s'assembla molt al que van fer els heroics ciutadans d'Okemah que van assaltar la presó, se'n van dur la mare i al fill i els van penjar d'un pont sobre un riu.

I el que més espanta és que gent amb responsabilitats polítiques –o que aspira a tenir-ne– pretengui imposar per endavant la sentència sense tenir en compte proves ni testimonis de cap classe, i el que és pitjor, sense tenir ni idea del que diuen les lleis segons les quals s'han de pronunciar els jutges. Per a aquesta gent –polítics sobretot– la sentència ha d'ajustar-se a les seves idees i als seus judicis de valor, per molt que les lleis aprovades al Parlament diguin una cosa molt diferent. I aquest era també el criteri de molta gent que aquests dies cridava i deia fàstics a les xarxes socials i a les televisions.

En alguns casos, la histèria i la sobreactuació era tanta que fins i tot els acusats semblaven haver estat absolts, quan en realitat havien estat condemnats a nou anys de presó. Potser són pocs, sí, tenint en compte el que havien fet els components de La Manada –una monstruositat, es miri com es miri–, però de cap manera en sortirien impunes com alguns pretenien fer-nos creure. El magistrat Joaquim Bosch, de Jutgesses i Jutges per a la Democràcia –una persona que de cap manera pot ser acusada de fatxa ni de masclista–, va fer a Twitter una anàlisi exemplar de la sentència. I la seva conclusió era que el veredicte, tot i que discutible –ell estava convençut que hi havia hagut violació–, no era en absolut un disbarat jurídic. I a més, i això és el bo de les nostres lleis –i el magistrat ho subratllava–, aquesta sentència es pot recórrer. De fet, el govern de Navarra ja ho ha fet. Per tant, la sentència no és definitiva. Per tant, es pot millorar.

El que ara s'hauria de fer, per via civilitzada –és a dir, al Parlament–, és reformar el Codi Penal i establir les circumstàncies d'una violació d'una manera molt més clara i taxativa. Això és l'important, llevat que vulguem convertir-nos en uns imitadors amb iPhone dels virtuosos ciutadans d'Okemah que somreien feliços al pont sobre el riu.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook