Ciutadans ha estat un partit caritatiu amb Rajoy, i ara estén la seva misericòrdia als assumptes exteriors. Ha apadrinat l'orfe Manuel Valls, probablement el polític més desprestigiat de França en aquests moments. El saltimbanqui va migrar de president del Govern socialista a candidat del PSF, derrotat en primàries per un desconegut Hamon que quedaria en sisena posició en la primera volta electoral.

Sense pensar-s'ho dues vegades, Valls es va traslladar amb la mateixa desimboltura del socialisme a les faldilles de Macron, implorant un buit en les llistes del nou emperador francès. Rebutjat amb desdeny, ara pidola la candidatura a Barcelona per Ciutadans. El catalanofrancés no descuida l'esquena, per alguna cosa s'ha separat de la seva esposa per entaular relacions sentimentals amb una parlamentària del macronisme.

No cal afegir quina decisió hauria pres el calculador Valls davant una hipotètica victòria de Fillon. O de Le Pen. S'ha convertit en una figura encombrant o molesta a França, la butaca atrotinada que ningú s'atreveix a pujar a les golfes. Si se'l treuen de sobre, el sospir d'alleujament generalitzat travessarà els Pirineus. Encarna el polític que ha aconseguit defraudar simultàniament els seus partidaris i els seus adversaris.

Les enquestes fal·laces no garanteixen la Moncloa a Albert Rivera, però la seva absorció de Valls li assegura la Legió d'Honor. L'Elisi sol·licitarà al president de Ciutadans que culmini el favor fitxant Sarkozy per Madrid, en tant que Itàlia reclamarà al partit taronja que li brindi una oportunitat a l'incombustible Silvio Berlusconi a Marbella. Cap líder europeu pot prolongar amb major fidelitat l'estela de Gil y Gil.

El líder de Ciutadans està disposat a qualsevol funambulisme per emparentar amb Macron, un nom que pronuncia fins i tot quan demana una pizza i del qual només el separen uns cinc mil llibres. Pel que es veu, ningú ha informat Rivera que a més de menysprear Valls personalment, el president francès també aspira a esmenar la concepció de França del temperamental fitxatge del partit taronja.

L'aversió de Macron a Valls gaudeix de reciprocitat. El president del Govern francès caigut només s'aproxima a En Marche per oportunisme. Odia cada dia de la seva vida el ministre d'Hisenda que va tenir a les seves ordres i que, després d'inventar un moviment artificial, li va prendre el palau per al qual es creia predestinat. Explorant la hipòtesi que Valls coronés l'alcaldia de Barcelona, l'empraria com un trampolí intermedi cap a un altre enclavament palatí. No es tracta de la Moncloa, sinó de la Zarzuela.

Divinitzat pels sondejos, Rivera flaqueja cada vegada que sorgeix la seva oportunitat. El 2015 va ser el primer candidat d'un partit amb aspiracions que lliura els seus diputats al veí... deu dies abans de les eleccions! Sempre ha complert el compromís de servir de crossa legítima a un PP que corromp tot el que trepitja, de Madrid a Azerbaidjan. En canvi, Valls és un polític carnívor, amb una fam que no distingeix entre amics i rivals.

En el moment de més hostilitat entre Madrid i la perifèria, dos barcelonins protagonitzen les engrunes de la política espanyola que no militen sota l'epígraf de la corrupció. Rivera coqueteja amb Valls per fer-se creditor a l'expressió que l'inquiet i inquietant Alain Minc va encunyar per a Macron, «un populista de centre». En efecte, és un qualificatiu pel qual també hagués matat l'antic primer ministre francès.

Valls ha capitanejat tants principis contraposats, que Ciutadans només aportarà un esglaó passatger a la seva ruleta ideològica. Serà interessant observar si manté la seva postura radical contra l'islamisme, disfressada de fervor laic i que el va portar a impulsar la prohibició expressa del salafisme, després de l'últim atemptat islamista a França. O si un cop aclimatat als usos transpirinencs, l'aspirant a l'alcaldia de Barcelona es limitarà a calçar-se la mantellina mentre entona « somos novios de la muerte». Per cert, un himne comparable en contingut sanguinari a La Marsellesa.

Els sospitosos oriünds que van desnaturalitzar la Lliga retornen per la via del post-bipartidisme. El planter francès de possibles incorporacions rebull inesgotable. La gaditana Anne Hidalgo, companya de Valls en passions laiques, podria convertir-se en la primera persona que presideix dues capitals europees. El desaparegut Pedro Sánchez hauria de reclamar a l'alcaldessa parisenca per encapçalar la llista municipal a Madrid, després de la negativa de Manuela Carmena a convertir-se en sòcia de Rajoy a través del PSOE.