02 de maig de 2018
02.05.2018

L'estafador (1)

02.05.2018 | 06:00

A principis de la dècada dels setanta, una novel·la, Papillon de Henri Charrière, es va convertir en un best-seller. Autobiografia falsejada de l'autor del llibre, una aventura trepidant d'un pres, acusat d'assassinat, que assegurava que no l'havia comès i sentenciat a perpetuïtat a treballs forçosos; un relat de les seves penalitats per intentar evadir-se del penal. El 2005 un examic de l'autor confessà que la novel·la era un enfilall de disbarats i mentides i reunia les peripècies de molts presos que havien intentat escapolir-se de la garjola. L'autor morí el 1973 i no va gaudir de les mels del seu gran èxit.

Aquesta novel·la suscità un gran debat ètic en tot el continent europeu perquè el lector acabava simpatitzant amb el valent acusat d'haver assassinat i en certa manera justificava la delinqüència i l'obligació moral dels presos de fugir del penal a qualsevol preu. Altres plantejaren que la llibertat d'expressió ha de tenir un límit ètic i no pot servir per presentar la conducta del delinqüent com a exemplar.

Es convertí el llibre en pel·lícula d'èxit amb dos actors de moda, Steve McQueen (el de la cara de nen pillet) i Dustin Hoffman, que encarnaren dos papers importants, cosa que contribuí a la seva difusió i a ressuscitar de nou la discussió moral. De nou s'esbatussaren dialècticament els partidaris que no s'havia d'enaltir un fugit i els que afirmaven que era una denúncia contra el sistema penitenciari francès i la seva incapacitat de rehabilitar i reinserir els reus penedits.

Sempre he simpatitzat amb els enginyosos estafadors: els xarlatans que venien ungüents de serps miraculosos, els de les tres mantes al preu d'una, o el del cavall, falsament brau i rejovenit, excitat amb herbes estimulants. Hem vist formidables pel·lícules fonamentades en recargolats enganys, que hem admirat embadalits. En la cèlebre «enganyifa de l'estampeta» qui queda en ridícul com un aprofitat i abusador és l'estafat. Uns oncles, molt bromistes i comediants l'escenificaven i feien riure tota la quitxalla. Els que estafen bé i es mofen dels avars i cobdiciosos ens alegren, sempre que nosaltres no siguem la víctima. En el meu poble estaven estigmatitzats alguns individus que pels seus excessos o vicis van caure en ensarronades de murris, de pillastres professionals.

He tingut el privilegi d'haver mantingut una llarga relació amistosa amb un dels estafadors més hàbils i brillants d'aquestes últimes dècades; li poso Bis de nom. Un noi brivall, llest, entremaliat, sense massa prejudicis, gairebé amoral. I d'ell vull parlar en aquest article i si bé el seu comportament èticament és reprovable, algunes de les seves jugades de tan recargolades fregaven l'obra d'art.

Tinc 72 anys i m'he mogut en molts circuits socials: la comunitat culta i grups poc instruïts, també he viatjat força per aquests mons de déu. Aquest tarannà vital m'ha regalat conèixer moltes persones: intel·lectuals, artesans, escriptors, pintors, botiguers, homes de negocis, persones de professió liberal, pagesos, industrials, professors, empleats de banca, etc. Entre tots ells es destaca un dels millors estafadors professionals de l'Estat espanyol, que llueix un formidable historial delictiu: en Bis.

He escrit suara «privilegi» perquè mai no se li va imputar cap delicte de sang; gaudia d'una diabòlica intel·ligència, d'una celeritat exagerada per copsar la psicologia de les persones i les estafes estaven tan ben planejades que adquirien grandesa literària. Ell era molt murri, extremadament educat i amable, generós, sorneguer, bonhomiós i ningú que el conegués sospitaria que aquest home tan divertit, persuasiu i captivador, tard o d'hora, li aixecaria la cartera.

En Bis, un xic més jove que un servidor, de petit cisava diners del calaix de la botiga dels seus pares, mentre nosaltres vigilàvem que no el veiessin. Portava a la sang la vocació d'estafador, que anà perfeccionant en la mesura que aprengué l'ofici i va fer amistat amb un gran mestre de l'estafa, un home astut i encantador, molt eixerit, un dels homes més guapos de Catalunya. Estava casat amb una marquesa, vint anys més gran que ell, a la qual promptament arruïnà però el títol li obrí les portes a gent de noble nissaga. Tan simpàtic i seductor que sabia congraciar-se amb rics i pobres. No passava desapercebut; era tan esplèndid, graciós i bona persona, que qualsevol desconfiat queia a la xarxa dels seus encanteris. Tots dos van trobar-se per formar una parella que portaria de corcoll totes les comissaries espanyoles.

En Bis d'adolescent l'acomiadaren de la feina perquè robava a l'empresa radiocassets, molt cotitzats llavors, i els regalava a nois a canvi que el portessin a Lloret de Mar a les nits d'estiu. En aquell temps encara no tenia cap prestigi com a delinqüent perquè estava en procés d'aprenentatge.

Crec que mai m'ha enredat i he estat el seu amic de confiança fins l'extrem que des de la presó em va enviar una emotiva carta, un prec desesperat, amb la finalitat que connectés amb la consellera Montserrat Tura i li digués que ell era un bon nano, que volia sortir de la garjola perquè no s'hi havia adaptat, malgrat els molts anys passats. Reconeixia trapelleries i que efectivament havia escurat homes deixant-los a la pobresa, tanmateix si no haguessin sigut tan viciosos i depravats tampoc haurien caigut als paranys que els havia anat preparant. Insistia que era un lladre de guant blanc i mai no havia usat la violència física. Jo no podia fer res per ell.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook