Créixer durant els 80 va tenir molts avantatges, i també unes quantes contraindicacions. Entre aquestes últimes, que audiovisualment et formaves amb tot el que tenies a l'abast i, sí, vas tenir la sort de veure Gremlins, Els Goonies i Indiana Jones i el temple maleït al cinema i això et va deixar una empremta encara molt evident, però també vas veure La historia interminable o Top Gun sense ser del tot conscient de la profunda asèpsia de la primera o de la deriva ideològica de la segona. Dins dels respectius universos culturals, hi havia un subgrup particularment menystingut: el dels lectors de còmics de superherois. Ara sembla que la nostàlgia ho curi tot, però ser fan del Capità Amèrica o d'Iron Man als 80 tenia alguna cosa de marginal, perquè no eren icones reconegudes per ningú, i ni tan sols se'ls considerava cultura general. Per tant, els seguidors de Marvel érem, en aquells temps, una veritable guerrilla nerd, perquè a sobre no hi havia adaptacions cinematogràfiques que apuntalessin els nostres gustos. No hi havia marxandatge, ni motxilles, ni col·leccions de cromos. Alguna sèrie d'animació, sí, i també alguna sèrie B amb ínfules, però no era un tema de conversa habitual. La cosa empitjorava si els teus ídols eren Daredevil o The Punisher, que semblaven exclusius dels lectors adults. Vet aquí el drama: per uns eres un freak per llegir vinyetes amb herois uniformats; per a d'altres, eres massa petit per a tant justicier. Tot això ve al cas perquè aquests dies s'han produït dos fets cabdals per als que fa tota la vida que vindiquem Marvel: s'han celebrat els deu anys de l'estrena d' Iron Man»' i s'ha estrenat la nova i apassionant entrega de Los Vengadores. Van estretament lligats, perquè un és el detonant d'un univers expandit que té en l'altre un dels seus principals exponents, i sobretot són catarsis fins i tot emocionals per als que ho feia tota la vida que ho esperàvem. Quan érem petits i llegíem aquells còmics sobre conflictes personals de superherois que acaben constituint-se en grup per combatre els mals majors, hi vèiem reflectits els nostres anhels, la nostra capacitat per imaginar un món que transcendís les incerteses de la quotidianitat. Quan veiem aquestes pel·lícules tan ben resoltes, entretingudíssimes i al mateix temps tan ambicioses narrativament, hi veiem materialitzats uns somnis que vam arribar a creure irrealitzables. Per això, més enllà dels matisos entre unes i altres, les pel·lícules de Marvel són un miracle en forma de mirall: representen el que érem, el que som i el que mai deixarem de ser.