Quan més necessitat teníem que la justícia espanyola semblés homologable a l'europea, la sentència de La Manada llança una altra galleda d'aigua freda sobre la nostra institucionalitat. Els observadors han pogut comprovar que no es tractava que els independentistes catalans sembressin dubtes de rebre un judici just. Ara han pogut veure com gran part del país sortia al carrer a protestar contra un acte incomprensible del nostre sistema judicial. És un fenomen simptomàtic, i implica una escalada de la degradació institucional que patim amb el Govern Rajoy.
Les associacions de jutges han acusat el ministre Catalá d'irresponsable i de contribuir al desprestigi de les institucions. Tenen raó. El gabinet Rajoy sotmet l'Estat a la crisi més greu de la seva existència. Ara en veiem les conseqüències. Amb la seva judicialització de la política, amb els seus recursos al Tribunal Constitucional, amb la Llei de cadena perpètua revisable, amb la Llei mordassa, l'Executiu instrumentalitza el poder judicial. Amb això perverteix la seva independència, genera un clima de confusió i impedeix la normal cooperació de poders, de la qual poden derivar patologies de l'Estat de dret.
En efecte, Rajoy ha imposat al poder judicial solucionar problemes que l'Executiu no sap o no vol resoldre; agita les passions en un populisme jurídic que posa els jutges en el centre de la profunda divisió de l'opinió pública; eleva el poder judicial a poder sobirà d'última instància, fet que exposa les seves decisions a valoracions polítiques que dificulten la seva tasca; i el seu legislatiu no atén les seves tasques pròpies, deixant que els jutges treballin amb lleis antigues que ignoren l'estat d'opinió i el sentit del que és just en la societat actual.
Quan els jutges es contaminen amb els assumptes polítics candents, és lògic que siguin vistos per la ciutadania com un poder polititzat més. Si la gent professa un menyspreu elevat a la classe política, tendirà a la mateixa valoració sobre una judicatura massa implicada en la lluita ideològica. Si a més la ciutadania pateix una radicalització i un antagonisme creixent de punts de vista, llavors és probable que alguns jutges simpatitzin amb posicions altament ideologitzades. Si aquestes posicions semblen minoritàries i les seves sentències impliquen un desafiament a l'opinió pública, la conseqüència serà una cosa inèdita: una fulminant i desconeguda protesta popular.
Aquesta és la lògica de la sentència de la Manada. Tenim una societat molt antagònica, i més a Navarra, amb pols ideologitzats enfrontats i amb una part de la societat ben relacionada amb la judicatura pressionant a favor de visions altament tradicionals. En aquesta situació és fàcil que un jutge s'atreveixi a desinhibir-se llegint els fets i les lleis d'una manera que no només no comparteix els valors majoritaris de la seva ciutadania, sinó que sembla desafiar-los. No crec, com ha suggerit Soledad Gallego, que es tracti d'una «anomalia mental». Es tracta d'una posició ideològica que en la sentència es reflecteix d'una manera que causa estupor i escàndol, però que tenia raons per esperar que algun sector de l'opinió pública parlés d'ell en termes d'un «heroi cívic».
La condemna per abús és injusta. Tot i això està dictada des de la llei, tan clara com intolerable en la seva ideologia. Però en el text del vot particular del jutge que ha sol·licitat l'absolució s'aprecia no la ideologia de la llei, sinó l'extrema ideologia del jutge. En llegir els fets d'una manera subjectiva, ni tan sols ha pogut aplicar una llei arcaica. És una doble qüestió: una llei impròpia d'un país modern, i un jutge que dona veu a una part de la societat espanyola amb mentalitat extrema que reclama regressions. Aquesta sentència encoratja les posicions masclistes dels que encara les defensen de forma vergonyant en comentaris del lumpen intel·lectual hispà. El vot particular instal·la aquest lumpen al cor de les institucions.
El primer és l'arcaic d'una llei que distingeix entre violència i abús i que se centra en el consentiment. Només cal una petita reflexió per adonar-nos que tot aquest llenguatge de la llei procedeix d'una imatge de la dona ancorada en un mentalitat arcaica. Se suposa que la dona ha de consentir, no desitjar. La posició passiva és allò decisiu. La dona no pot ser activa i tot és normal si deixa fer. Això ve reforçat per l'assumpte de l'abús. Ja aquest concepte suposa que pot haver-hi ús, i que només en el cas en què es desviï d'aquest, llavors hi ha abús. Un cop més, passivitat, manca de criteri o llibertat pròpia com a condició, consideració instrumental de la persona. Les relacions entre éssers humans, regides per l'imperatiu categòric, imposen que l'altre sigui el seu propi fi en si mateix, i no mer mitjà. En suma, una llei que s'expressa en aquests termes no està a l'altura del sentit modern de la dignitat humana. Si la dona fos considerada en les seves relacions amb una altra persona com a fi en si, no hauria de parlar d'ella en termes d'abús o de consentiment, sinó de llibertat. Les relacions sexuals, que concerneixen al nostre sentit de l'autonomia i de la dignitat, parteixen del desig propi. Trobada de dues llibertats, estan sotmeses a la fragilitat i al misteriós d'aquesta lògica i no estan assegurades més que per la cura recíproca. És clar que el «no» pot sorgir en qualsevol moment. D'acceptar-lo incondicionalment dependrà el nostre respecte a la llibertat d'una dona. Per tant, la llei ha de ser simplificada. Si una relació no es realitza des de la llibertat, llavors atempta contra la dignitat humana. I això fa violència sobre la substància moral d'aquesta dona, amb independència que es produeixi o no la violència física.
Aquesta violència moral i física es va donar en aquests fets: eren cinc homes, la noia amb prou feines tenia 18 anys, va ser envoltada i conduïda a un lloc sòrdid, com reconeixen els propis jutges; sobretot la quadrilla tenia experiència en aquests actes, els planificava amb cura, hi havia reincidit, se sentia impune per gravar-los i editar-los i oferir-los a les seves xarxes. Per la resta, la violació va ser molt ritualitzada, fins i tot mecànica, amb un procedir calculat i un protocol intern de bandada ordenada. Van anar a la caça del cos d'una dona, com si es tractés d'un animal, i es van cobrar el trofeu d'exhibir-lo. Tots aquests elements, que impliquen una ideologia de la bestialitat, una regressió a una brutalitat animal imaginada, no han estat valorats pel tribunal. I busquen produir una violència tan intimidatòria que té prevista una reacció de trauma.
Sabem que la por permet un temps deliberatiu mínim per decidir entre la fugida, la defensa o l'atac. Però el trauma, la petjada simbòlica del que s'ha dipositat en les imatges d'aquests somnis en els quals no podem moure'ns, ni atacar ni fugir ni defensar-nos, genera la paràlisi. El trauma imposa una pauta de conducta que curtcircuita el principi d'autoconservació, que es lliura a una cega inèrcia. Confondre aquesta actitud amb el consentiment és un despropòsit. Creure que aquesta impotència abandonada, derivada del trauma, implica una violència menor és un error. Però confondre aquesta actitud bloquejada i traumàtica amb el gaudi, això és una projecció de l'observador sàdic davant la vida humiliada i sotmesa. Certament que el sadisme pot connotar la vida sexual. Però cada vegada més és l'hàbit que regeix la radicalització ideològica i la forma de tractar l'altre. Amb molta facilitat s'aplica a la dona, però en general l'apliquem a qui no és com nosaltres. Protestar contra aquesta sentència és defensar la víctima i les dones com a víctimes potencials. Però és una lluita política comuna perquè no creixi aquest clima sàdic i bàrbar a Espanya.
