Un llibre prohibit escrit fa més de cent anys, suggeria com havia de ser la premsa del futur. L'autor, desconegut, de ben segur un membre destacat de l'elit mundial, proposava que hi hagués tres tipus de diaris a les grans capitals. Uns serien els que assenyalarien l'objectiu a assolir, l'agenda de l'elit. Uns altres difondrien objeccions al pla establert, amb arguments que poguessin ser rebatuts. Aquests diaris serien els més difosos, la columna vertebral de la informació, i tocarien sempre els mateixos temes. Per recollir la veu dels descontents hi hauria un tercer tipus de premsa, més extremista i atàvica.

Aquest esquema bàsic el podem trobar a Barcelona i Madrid, les dues ciutats que mantenen una eterna guerra de continguts i maneres de fer. A Madrid, el diari de l'elit és El País, modern i seriós en aparença, sempre a l'aguait de per on bufarà el vent. El Mundo és el seu detractor, preferit del lector més conservador i tradicional. Els descontents s'apleguen a l' ABC i La Razón, rancis i carpetovetònics. A Barcelona, trobarem La Vanguardia marcant el pas, el referent tant si les vaques volen com si no. El seu mirall és El Periódico i els descontents poden triar entre El Punt Avui i l' Ara, curiosament antitètics als extremistes de Madrid. Per sobre dels diaris, les agències distribuïdores de notícies dirigides per personatges molt propers a l'elit, que ens informen, per exemple, de guerres on ningú més pot treure el nas si és que s'estima la pròpia vida. Fora del control hi tenim la premsa regional, amb menys recursos i més imaginació, on al costat de la tràgica notícia d'un gos que es va ennuegar al parc del Migdia hi podem trobar una anàlisi alternativa de la realitat política que cap altre diari gosaria publicar. I encara més fora de control criden les xarxes socials, on tot s'hi val, altaveus esquizofrènics de totes les possibilitats sobre un sol fet.

El debat s'ha centrat aquests dies a com combatre les fake news, notícies falses que es difonen arreu. Avui, Dia Mundial de la Llibertat de Premsa, és moment de reflexionar-hi. Estem veient el tracte ben contraposat que es fa al Procés català a la premsa de tots tres tipus de Barcelona i Madrid. Uns o altres menteixen. O tots dos. Establir un criteri sobre les fake news hauria de tombar capçaleres tradicionals i reflexions assenyades, una censura consentida. Tenim el dret a ser informats i a discernir amb criteri propi què és cert i què és fals o acabarem dubtant si cap gos es va ennuegar al parc del Migdia.