04 de maig de 2018
04.05.2018

Estem bé, de debò que tot va bé

04.05.2018 | 10:36

No fa gaires dies, de camí cap al diari, vaig trobar un conegut. Ningú amb qui mai hagi compartit confidències ni intimitats, no pensin. Per tant vaig tirar de cortesia i vaig deixar anar un «Hola, què tal?».

- M'ho acabo de deixar amb la dona. Ei, però estic bé, eh? Hahaha. Estic molt bé, de debò! Hahaha. S'ha de tirar endavant. Estic bé, eh?

I vaig continuar cap al diari, pensant «aiaiaiai». La vida m'ha ensenyat que posar tant d'èmfasi a ressaltar el propi estat de felicitat no augura res de bo. Fa un temps, i sense que li demanés cap detall de la seva vida íntima, una antiga amiga m'assegurava que el seu marit era un gran amant. Al cap d'un mes ja estaven separats.

Pensava en aquests precedents ahir al matí, tot veient els informatius de TV. Va aparèixer el diputat gras, calb i mal afaitat de costum, ignoro si al Parlament català els trien amb aquest aspecte o és sempre el mateix. Porta un llacet groc, però no crec que el detall ajudi a diferenciar-lo dels altres grassos, calbs i mal afaitats que per allà pul·lulen. No em preguntin el nom, un no para atenció a aquesta colla. El cas és que en to pretesament solemne -i recalco el «pretesament» perquè en pronunciar Puigdemont es va entrebancar i semblava a punt d'escopir qui sap què- va fer el que ell devia creure una declaració de principis:

-El nostre candidat és en Puigdemont, i si no és en Puigdemont, serà qui digui en Puigdemont.

Crec que va ser al tercer Puigdemont, quan es va fer el nus a la llengua. Ho recordo perquè el meu fill Ernest estava esmorzant al meu costat i del riure quasi s'ennuega ell també. Tres Puigdemont seguits són excessius fins i tot per als més fidels d'entre els fidels. Si una cosa té aquesta gent, és que no defalleixen en el seu culte a la personalitat. Un sospita que, si hagués pogut solucionar els problemes de dicció, el nostre diputat hauria continuat fins a l'infinit: i si no pot ser qui digui en Puigdemont, serà qui pensi en Puigdemont, i si -tal com apunten els indicis- en Puigdemont no pot pensar, serà qui ell somiï, i si no qui ell defequi, i si no etcètera, fins que surti un candidat ungit per Puigdemont, amén. Sempre amb una seguretat absoluta que tot marxa tal com ells esperaven, posant el mateix èmfasi a semblar feliços que el meu conegut acabat de separar o la meva amiga del marit i, malgrat tot, bon amant. Èmfasi que, ha quedat clar, indica precisament el contrari: els nostres polítics no tenen ni idea del que fan i, a més, van de cap al precipici.

Han abdicat de la política. Tot es redueix al que digui -o pensi o somiï o defequi- el líder suprem, com a les sectes. És tanta la renúncia que han fet a tenir criteri propi, tanta la submissió i prostració, que un comença a entendre que hi hagi sectes que acaben en suïcidi col·lectiu només que així ho demani el líder. Jo, dels diputats que li reten visita a Berlín, no estaria gens tranquil.

Si el país i els ciutadans els importessin mínimament, fa temps que Catalunya tindria govern. No és el cas. Es tracta de voler camuflar la derrota del procés, l'engany als catalans que s'ho van creure i la vergonya de la fugida, amb un infantiloide «doncs ara pels meus collons que serà president qui vulgui jo». Total, només ha de sortir de tant en tant per TV el diputat gras, calb i mal afaitat -o un d'ells- a tranquil·litzar-nos.

- Ei, però el país va bé, eh? Hahaha. Estem molt bé, de debò! Hahaha. S'ha de tirar endavant. Estem bé, eh?

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook