Les notícies falses han existit sempre. Tsun Tzu ja aconsellava la desinformació sobre les pròpies intencions com una arma potent en la guerra i des de llavors els polítics l'han utilitzat a la seva conveniència i amb freqüència per dir una cosa i després fer una altra, sobretot en períodes electorals. El 1898 el grup editorial de Randolph Hearst va muntar un enorme escàndol que va encendre els ànims dels seus compatriotes acusant Espanya d'haver volat el creuer Maine al port de l'Havana. Era mentida, com es va demostrar més tard, però ja llavors Espanya havia perdut la guerra i les últimes restes del seu imperi. Una mentida certament útil. Els britànics van córrer la veu durant la Gran Guerra que els alemanys feien sabó amb els cossos dels belgues. I també va enganyar Roosevelt en la campanya de 1941 quan afirmava que els Estats Units no haurien d'involucrar-se en la Segona Guerra Mundial quan ja hi havia converses secretes amb els anglesos amb vistes a aquesta participació. Quan els soviètics van derrocar l'avió espia O-2, Eisenhower va afirmar que es tractava d'un aparell d'investigació científica. Els exemples podrien multiplicar-se, els més recents suposo que són les mentides que expliquen els russos als finlandesos i suecs sobre els riscos d'entrar a l'OTAN, les dels líders separatistes catalans, o les innombrables de Donald Trump, que bat rècords cada dia sense despentinar-se perquè les falsedats que surten de la seva boca són innombrables. Però no és l'únic, també els partidaris del Brexit van mentir sobre les conseqüències econòmiques de la decisió i no són infreqüents els polítics que menteixen sobre els seus estudis, com s'acaba de veure amb Cifuentes. I no incloc Colau dient «fatxa» a l'almirall Cervera perquè això a més de fals és prova d'una estupidesa sectària i ignorant.
De manera que la informació falsa existeix des de sempre i no m'estranyaria que el mateix Caïm hagués enganyat Abel sobre les seves intencions fins a l'últim moment: «Vine a veure la posta de sol, maco». El que és nou és l'amplitud que el fenomen adopta com a conseqüència de la revolució de la Informació. Difondre notícies falses costava abans un esforç personal considerable mentre que avui es fa en mil·lèsimes de segon gràcies a les xarxes socials. Internet és un gran invent que ha democratitzat la informació en posar-la a disposició de gent que abans no hi tenia accés, de manera que avui un humil pastor de l'altiplà bolivià amb un telèfon mòbil i accés a internet té en un obrir i tancar d'ulls més informació immediata a la seva disposició que Kennedy durant la crisi nuclear amb Cuba. Però aquesta democratització també implica riscos perquè no tot el que circula per les xarxes és cert i potser el principal problema no sigui avui accedir a informació sinó ser capaç de separar la veritable de la falsa.
L'assumpte es complica encara més quan les xarxes s'utilitzen per fer màrqueting i vendre productes en línia, siguin objectes o candidatures que es presenten de la manera més atractiva possible davant del client o el votant. El màrqueting es recolza en la publicitat i en les relacions públiques, però si a més li afegim la capacitat de segmentar la informació i enviar al destinatari el missatge que està predisposat a escoltar, llavors tenim una arma encara més formidable al nostre abast. I això és precisament el que ha passat amb la recent disposició per part de l'empresa Cambridge Analytica de 86 milions de fitxes personals de clients d'Amazon que després han estat utilitzades (sense permís dels seus propietaris) per influir en l'últim procés electoral dels EUA. No només es fan servir bots capaços de tornar a enviar el mateix missatge (fals) de manera instantània a milions de persones, com sembla que han fet des de Rússia a les eleccions nord-americanes, alemanyes i franceses (o més recentment a Catalunya), sinó que es modula aquest missatge en funció del destinatari final per fer-lo més atractiu. És una cosa que posa en perill el mateix sistema democràtic.
L'assumpte és tan preocupant que a la Unió Europea s'ha creat una unitat encarregada de lluitar contra aquestes notícies falses. Perquè no són innocents. Però Brussel·les ha desistit de legislar sobre el tema amb l'argument que no és funció de la Comissió decidir el que és veritat i el que és mentida. I té raó perquè això ens abocaria a un debat filosòfic que ens portaria fins Plató o el mateix Jesús de Natzaret. Però tampoc és desitjable deixar el públic desemparat davant la proliferació de falsedats intencionades que les xarxes socials multipliquen en molt poc temps com sap qualsevol que faci servir Facebook o WhatsApp i que poden danyar reputacions o enfonsar negocis. Hi ha una responsabilitat que han d'assumir els difusors d'informació i d'opinió i és just que tinguin suport públic en aquesta difícil tasca. Per això Macron impulsa una norma per perseguir les notícies falses, almenys durant les eleccions, i també PP i PSOE han impulsat un grup d'estudi sobre aquests temes en la Comissió de Defensa del Congrés.
La revolució tecnològica és imparable i ens fa més lliures però també més manipulables. El truc està a quedar-nos amb el bo que té, que és molt, i rebutjar el dolent. No és fàcil però cal intentar-ho sense caure mai en la censura perquè en cas contrari els que serem utilitzats com robots al servei d'interessos aliens serem nosaltres. Sense que ens n'adonem.
