Aquesta setmana he recordat un dels fonaments del periodisme, potser un dels més importants, que es basa en la crítica i el control al poder, sempre i sigui del color que sigui. Han fet falta més de 30 anys perquè la història de la Nuri Manzanares s'escampi com la pólvora i es conegui a tots els racons gràcies al seu testimoni a RAC1 amb motiu de la dissolució d'ETA. La Nuri i el seu marit van perdre dos fills i una germana en l'atemptat contra Hipercor. Mai han rebut cap trucada de cap responsable governamental; mai se'ls ha reconegut com a víctimes de la banda armada i mai han cobrat la indemnització que els pertocava pel fet que el centre comercial no va ser desallotjat després de l'avís dels terroristes. Van presentar el recurs «fora de termini», se'ls va dir. Aquest cas no és únic. Altres víctimes estan en la mateixa o molt similar situació, però les seves històries han estat silenciades o han arribat a l'opinió pública de forma molt discreta. I mentre algunes víctimes lluitaven als jutjats per obtenir allò que els pertocava, qui hi havia a l'altre cantó de la sala vetllant perquè no ho aconseguissin era el govern, els responsables del qual fotien cops de colze per posar-se al seu costat a l'hora de fer-se la foto. Aquesta setmana també he recordat què és la política. Doncs això és la política.