Quan els dies 6 i 9 d'agost de 1945, el president dels Estats Units Harry Truman va ordenar el llançament de sengles bombes atòmiques contra les ciutats japoneses d'Hiroshima i Nagasaki, cap altre país del món disposava del que a partir de llavors se'n va dir l'«arma definitiva». Cinc anys més tard, en canvi, després que tropes nord-coreanes i xineses haguessin desbordat el paral·lel 38, el mateix home va renunciar a utilitzar-la malgrat les pressions del general MacArthur (el que va ser virrei del Japó) i d'altres militars del Pentàgon. Però, llavors, ja hi havia un altre factor estratègic a tenir en compte: la Unió Soviètica també en disposava. «Si ens haguéssim retardat un any o any i mig en el desenvolupament de la bomba atòmica -va dir Stalin als científics russos- llavors potser l'hauríem provat en la nostra pròpia carn».

A partir d'aquell moment, es desenvolupa el que es va anomenar «equilibri del terror». Les dues grans potències s'embarquen en una costosíssima carrera armamentística, i altres països accedeixen al tan selecte com sinistre club nuclear. Entre ells, la Gran Bretanya, França, Xina, Índia, el Pakistan i Israel, que encara que mai ho ha reconegut oficialment disposa d'un potent arsenal atòmic, en qualsevol cas absolutament desproporcionat en relació amb la seva població (8.547.000 habitants) i amb el seu territori (en l'actualitat 20.700 quilòmetres quadrats). Conscients que només la força de l'arma atòmica (la « force de frappe», com l'anomenava el general De Gaulle) és el suprem argument per fer-se respectar al tauler internacional, algunes altres nacions van intentar disposar d'armament d'aquestes característiques.

Tot i que la majoria no van passar de l'estadi civil del projecte. Ho va fer l'Iraq i va ser durament castigat per això malgrat no posseir les famoses «armes de destrucció massiva» que se li van atribuir (si n'hagués disposat és obvi que mai hagués estat atacada). I ho va fer la Líbia de Gaddafi que va ser brutalment arrasada tot i l'evidència que hi havia renunciat a elles.

Ara, la tensió s'ha traslladat a Corea del Nord i l'Iran. Tot i que en aquests dos casos el tractament està clarament diferenciat. En el primer dels contenciosos, hi ha la certesa que l'arruïnat règim de Pyongyang ha aconseguit fer-se amb armament nuclear i s'intenta una negociació que asseguri l'intercanvi de mantega per canons donant garanties que Corea del Nord, que gaudeix de la protecció de Xina, no serà atacada. En el segon, en canvi, ens enfrontem a les pressions que exerceix Israel sobre Estats Units perquè el govern que presideix Donald Trump renunciï unilateralment al pacte que va signar el seu país juntament amb França, Anglaterra, Alemanya, Rússia i Xina. Un pacte que, de fet, suposava la renúncia a l'ús militar de l'energia atòmica pel règim de Teheran. I la tàctica que empra l'Estat d'Israel per fer tolerable davant l'opinió pública mundial una nova -i molt perillosa- intervenció militar a l'Orient Mitjà, s'assembla massa a l'enfilall de mentides que van precedir a l'atac contra l'Iraq. Segons el president del govern d'Israel, hi ha evidències de plans secrets iranians per burlar el contingut del pacte. Una nova versió de les «armes de destrucció massiva».