Cartes

ÀNGELA FERRER I MATÓ GIRONA

Jugar a nyaus vol dir no fer gaire res d´efectiu. Jo diria que el que estem fent a Catalunya en aquests moments és això. Ho tenim tot penjat i no tenim govern. Els dies passen i ens convé tenir algú intel·ligent, culte, amb do de gents, capaç d´il·lusionar i que agafi les regnes del govern. No ens convenen noves eleccions i al pas que anem arribarem a aquests extrems. Ciutadans va traient pit i si es bada tindrem aquest partit tan anticatalanista que ens manarà.

Tan difícil és trobar una persona capaç d´agafar les regnes de la nostra terra i així fer que desaparegui d´una vegada aquest 155 que tan mal està fent als catalans? Mentre els altres partits afilen les ungles per governar nosaltres, apa, anem jugant a nyaus. No cal renunciar a res, només faltaria, però cal molta prudència per anar de mica en mica aconseguint més autonomia i autogovern si seguim com ara anem de caps al fracàs.

Ara mateix és gairebé una súplica perquè d´una punyetera vegada es posin tots d´acord i formin un bon govern.

Fidelitat catalana

«vs» conspiració castellana

Joan Boronat Lecha blanes

Castella era un petit comtat dependent del Regne de Lleó. Fernando Sánchez, comte de Castella conspirà i provocà una guerra amb el rei Bermudo III de Lleó, que morí durant la batalla de Tamarón en circumstàncies poc clares. Fernando, que era cunyat de Bermudo, heretà el regne de Lleó, que va unificar amb Castella i li va donar el nom de regne de Castella i Lleó.

A la mort d´Alfons XI, Enric, comte de Trastàmara, disputava el regne al seu mig germà Pere fins que va ser capaç d´assassinar-lo sostenint el poder i la supressió del regne de Lleó, que passà a dir-se Corona de Castella. A través de la traïció i la conspiració, Castella es va convertir en un regne.

El regne d´Aragó demanà la protecció dels poderosos comtats catalans per contenir el desig de conquesta de Castella, oferint Ramir II la seva filla Peronella en matrimoni a Ramon Berenguer IV, i convertint-se la casa de Barcelona en regent de la Corona d´Aragó, però no s´apropia el nom de rei, sinó que es manté fidel al tractat promès. Durant segles, del XII al XVI, Catalunya mai va imposar ni llengua ni lleis a Aragó, ni es va proclamar regne.

Castella va subjugar l´antic regne de Lleó, i té l´ànsia de sotmetre tots els pobles d´Espanya imposant la llengua i les lleis castellanes, convertint els mots castellà i Castella en sinònims d´espanyol i Espanya, dels quals s´ha apropiat amb la connivència dels monarques hispànics.

Els catalans hem rebut garrotades i insults a canvi de ser fidels, i ara, tips, ens acusen de rebels, violents i conspiradors, però si ho som, ho som d´una manera tan ingènua que seguim rebent les ignomínies i garrotades amb la contundència com un nou decret de nova planta. Conspirant no arribem ni a la sola de la sabata als grans conspiradors del passat ni als delinqüents i corruptes actuals.

La Constitució deteriorada

Francesc A. Picas la jonquera

Com molt bé comenta Josep López de Lerma, la Constitució aixopluga la societat civilitzada. La Constitució es fonamenta del nucli popular i és garantia de pau i de progrés. Però quan la Constitució per circumstàncies polítiques, socials, o per discordança, perilla d´una mala interpretació, els legisladors l´han d´adaptar a la voluntat del poble. El poble és el pare de la Constitució.

La Constitució espanyola, en la seva aplicació a Catalunya, ha provocat que un esplet de famílies pacífiques, altament ciutadanes, han hagut de passar Nadal, Pasqua, Sant Jordi i la Mare de Déu de Montserrat amb l´absència d´un familiar, a la presó o a l´exili. La Constitució deteriorada ha esbocinat i empresonat el govern legítim de la Generalitat. A l´actual Parlament de Catalunya, fruit d´unes eleccions democràtiques, la Constitució, amb mà de ferro, ha prohibit que pugui investir un nou president. Un ferotge article 155 ha intentat desarticular l´economia i la banca.

És propi i just que l´alcaldessa de Girona, davant dels atacs al poble català, hagi retirat de la plaça el nom de la Constitució.

L´alcaldessa espera i confia que abans de cent anys, es pugui reposar, sota el nom de plaça de la Constitució Catalana.