Els carrers de París van ser el mes de maig del 1968 l´escenari d´una revolta de ressonàncies mítiques, que va afavorir una transformació important en la societat de l´època (no només la francesa) però que també va acabar veient com bona part de les seves reivindicacions eren assimilades per allò que s´anomena el sistema. Quan es compleixen cinquanta anys d´aquells fets, dos gironins que els van viure en directe, el físic Lluís Oliver i el cineasta Arcadi Lozano, els rememoren en un reportatge que publiquem en el suplement Dominical, en el qual també s´analitzen les causes i les conseqüències d´aquells fets, que van començar com una protesta estudiantil i van acabar generant un moviment social de canvi que va estendre la seva influència per bona part d´Europa.

A Girona i en general a l´Espanya de l´època, on el franquisme encara exercia un control ferri, els efectes del maig del 68 francès trigarien més a arribar, tot i que se seguien amb curiositat, interès i enveja tots aquells esdeveniments, que tenien la seva rèplica aquí en els primers moviments de protesta impulsats pels sindicats clandestins tant d´estudiants com de treballadors. Malgrat això, hi ha veus de l´esquerra més activa d´aquell moment que sostenen que el veritable maig del 68 a Espa­nya es va produir entre 1975 i 1980.

Sigui com sigui, la protesta universitària inicial va trobar un caldo de cultiu propici en la societat francesa del moment: tot i aquella enveja amb què era observada des d´aquí, perquè era més avançada en molts aspectes, també es mostrava molt conservadora en qüestions morals i tenia greus problemes socials i econòmics derivats en bona part dels efectes encara vigents de la Segona Guerra Mundial. Això va afavorir que els sindicats s´afegissin aviat a les protestes, i que la seva convocatòria de vaga general mobilitzés deu milions de treballadors i paralitzés el país durant dues setmanes, la qual cosa va acabar provocant també canvis polítics, amb un avançament de les eleccions i la dimissió, un any més tard, del president de la República, Charles de Gaulle, en perdre un referèndum que havia convocat per ratificar algunes reformes de l´Estat.

Lozano i Oliver, com altres gironins que van viure en persona aquells fets o els van seguir en la distància, en valoren sobretot l´efervescència del moment, la possibilitat de parlar de tot, de qüestionar-ho tot, de plantejar tots els canvis que es consideressin necessaris... Encara que al final la realitat no fos ben bé com s´esperava...