Des de fa anys, potser des de l´any 2012, la política no pren mesures per impulsar l´economia. En tot cas les va prendre per frenar-la, amb els ajustos pressupostaris forçats per la crisi. Les mesures que s´havien pres a l´any 2010 amb el pla Zapatero tampoc és que fossin gaire brillants i servissin per enfortir l´economia, essent només una tireta per anar fent.

Malgrat que la política no ha fet res per impulsar el sistema econòmic, aquest ha anat agafant embranzida a partir de l´any 2013, sobretot a Catalunya. És més, aquest moviment ens ha allunyat més d´Espanya. Així, si el 2012 el pes de l´economia catalana sobre Espanya era del 18,77%, a l´any 2017 va ser del 19,18%, en un augment progressiu. Aquesta mateixa evolució en el cas de la la comunitat de Madrid va ser del 18,82% el 2012 i el 18,9% el 2017. Si analitzem les dades de l´atur, l´esquema és igual: l´atur enregistrat a Catalunya el 2012 fou del 23,81%, quan a la resta d´Espanya va ser del 26,17%, essent l´any 2017 del 12,63% a Catalunya i del 17,33% a la resta d´Espanya. La velocitat amb la que s´ha corregit l´economia catalana respecte la d´Espanya és impressionant. La diferència en el percentatge d´ocupació entre Catalunya i Espanya s´ha anat enfilant. Si el 2012 aquesta diferència era del 9,91%, el 2014 ja era del 23% i el 2017 ha sigut del 37,3%. Però l´indicador que mostra que l´economia de Catalunya es separa de l´espanyola és el de la productivitat. Així, si mesurem el valor de la producció horària per a Catalunya el 2012 fou de 34,99 €/h, pujant fins a 37,18 €/h el 2017. A la resta d´Espanya el moviment va ser de 32,96 €/h el 2012 fins 34,07 €/h el 2017. Així, Catalunya ha millorat en aquests anys de crisi un 6,26% la seva productivitat, mentre que Espanya només ho ha fet un 3,37%, la qual cosa indica que la velocitat de creuer de l´economia catalana és el doble de l´espanyola.

La pregunta és: com s´ho fa l´economia catalana sense ajuda política, és més, amb tots els entrebancs que posa la política de Madrid per frenar-la? Quin és l´element clau que permet sostenir aquest ritme? Sense dubte és la capacitat d´emprenedoria, de resistència, de resiliència, d´imaginació, de valentia per sortir de la geografia còmoda, de no dependre de la subvenció. Encara aquesta setmana he explicat a un banquer com va ser de difícil superar els anys 2009 i 2010. El 2009 havia començat la crisi i nosaltres havíem acabat una inversió de divuit milions (amb les dificultats que hi va haver per trobar el capital necessari). Doncs bé, quan vam voler posar-la en marxa ens vam trobar que per culpa de la crisi el nostre crèdit comercial havia caigut perquè el pes de l´endeutament era massa alt. En aquell moment estava de moda treure crèdit a tothom que tingués ratis d´endeutament alts, fruit de la crisi immobiliària. Escolti, que nosaltres no tenim immobles, hem acabat una màquina d´alt nivell tecnològic, els dèiem. No va servir de res. Vam haver d´aguantar dos anys sense poder fer funcionar la nova màquina a temps complet per culpa d´haver fet una inversió modèlica, contra el que feia tothom. Però ho vam aguantar. El 2012 va passar una cosa semblant, havent de renovar la central de cogeneració sí o sí, sense que cap banc ens deixés capital per fer-ho. Bankia va donar una lliçó a La Caixa, BBVA i Santander i ens va ajudar a superar el moment. I el 2013 un decret del ministre Soria es va oblidar de nosaltres: va deixar de pagar un milió d´euros que va retornar dos anys després. Des de llavors el camí és de creixement, exportació i innovació. Aquesta història es repeteix a milers d´empreses catalanes, moltes de les quals s´havien ensopit durant el boom immobiliari. Superat el moment de la crisi, s´han concentrat en els seus àmbits i han aflorat, exportant i excel·lint.

En una reunió d´empresaris de la Garrotxa he pogut constatar que totes les empreses han pujat al carro de l´expansió, de la exportació i de la innovació, però ara hi ha un fre molt important: manquen operaris formats, tot i que l´IES Garrotxa és un bon planter. Però no n´hi ha prou. La comarca té poca població i cal importar treballadors de fora. Per exemple, caldria portar joves formats en formació professional en mecatrònica, electrotècnia, robòtica i laboratori alimentari des d´altres indrets geogràfics. També cal fer una aposta decidida pels títols en administració en exportació i en operador logístic. I per fer-ho, cal ampliar els instituts de FP alhora que construïm habitatges de 40 m2 per a l´aterratge de joves amb formació. Per a tot això necessitem anar de la mà de l´administració.

Però si volem continuar amb el ritme de creixement que tenim, cal invertir en coses que han quedat petites, com per exemple en el corredor mediterrani, cal afavorir l´autoconsum elèctric i impulsar l´energia eòlica a l´Alt Empordà, la biomassa per la generació de calor i el biogàs a través de purins. Per a tot això ens fa falta tenir una administració amb un govern que estigui per a la feina i amb prou pressupost per resoldre aquests entrebancs. Tot i que, si no és així, penso que els empresaris haurem de fer-nos-ho sols, creant la nostra formació interna, construint habitatges amb acords amb els ajuntaments i resolent els temes energètics com puguem. Però no em negareu que després de l´esforç que ha fet el món empresarial en els ­darrers vuit anys ja comença a tocar que l´administració ajudi a superar els impediments que anem trobant en el nostre creixement i faci la seva feina.