L ciutat de Girona, des de la seva fundació pels romans, en el segle primer abans de Jesucrist, va estar tancada dins un clos emmurallat. Era una plaça forta, preparada per defensar-se dels atacs que podien venir de fora. Aquesta situació va durar vint segles, i la història ens demostra que aquesta prevenció defensiva era ben justificada. Les guerres i els setges que la ciutat hagué de patir, en són un indubtable testimoni. Però arribà un dia en què aquests murs de defensa resultaren ineficaços i totalment inútils. Les tècniques militars havien anat evolucionant constantment fins a arribar una situació en la qual les muralles no tenien cap utilitat per la defensa de la ciutat. Per altra part també es donava el cas que Girona anava creixent demogràficament i territorialment. El clos fortificat resultava insuficient per encabir la població, i a més la vida dins un recinte tancat resultava poc sana i molt trista. Es notava un anhel de més lluminositat, més aire lliure i més amplis horitzons. Les muralles eren una nosa per a una vida més alegre, més sana per als ciutadans, i es desitjava que la seva desaparició facilités l´ampliació de l´àmbit urbà. En ocasió del setge de 1809 imposat per les tropes napoleòniques, les muralles prestaren el darrer servei en la defensa de la ciutat. A mitjan segle XIX es començà fer-se patent l´interès de la ciutadania per alliberar-se d´aquella situació de reclusió en què es vivia en el centre urbà. Tot i el nul valor estratègic d´aquells murs, el Ram de Guerra es resistia a fer-ne cessió a la ciutat. Malgrat que era la ciutat la que, en el seu moment, havia cedit el terreny, i havia proporcionat la mà d´obra i els materials per la seva construcció. A poc a poc i sempre amb alguna contraprestació per part de la ciutat, es pogué aconseguir la cessió i practicar l´enderroc. L´any 1862 havia arribat el tren i l´estació es trobava fora muralla, amb els inconvenients que això representava per als viatgers que arribaven a la ciutat.

L´any 1843 s´obrí el carrer Nou, que hauria de ser la via d´entrada i sortida del centre urbà. Però quedava tancat per una part per la muralla, i per l´altra part reduït el pas per la insuficiència que oferia el pont medieval de Sant Francesc. Per solucionar aquestes deficiències, l´any 1846, s´obrí el portal d´Àlvarez, que facilitava el pas cap al barri del Carril. I l´any 1856 s´inaugurava el pont de Pedra. El carrer Nou ja tindria uns millors accessos. L´any 1869 es pogué ender­rocar el baluard de l´Areny, amb el portal del mateix nom que fins aquell moment era la sortida sud de la ciutat. Amb aquesta operació la plaça de les Cols es transformà en la Rambla, estenent-se fins la pujada del Pont de Pedra.

Al tombant del nou segle, s´inicià el més important enderroc de muralles. Es començà per la del Mercadal des de l´Onyar, on ara comença el passeig Canalejas i s´anà seguint fins a tornar trobar el riu, prop de l´actual plaça Salvador Espriu, operació que facilitaria l´origen de la Gran Via Jaume I. Seguidament s´enderrocà el tram que anava des del portal del Carme, actual Jardí de la Infància, fins a la casa que es trobava al costat del Pont de Pedra. L´estret i trist ­carrer del Pes de la Palla es transformà en la lluminosa i vital rambla Verdaguer. Coincidint amb l´any de la mort de l´il·lustre poeta de Catalu­nya. A l´altra banda del riu s´enderrocà el tram de muralla que anava des de la plaça Espriu fins les cases del car­rer de Sant Francesc (ara Santa Clara), que enfronten amb el pont de Pedra. L´antic ­carrer de Font Major es transformà en la nova Rambla Pi i Margall. Polític aleshores mort de fa poc, i que havia estat un dels quatre presidents de la República de l´any 1873.

En la primera dècada del segle XX la ciutat pogué recuperar els baluards de Figuerola i de la Santa Creu. En l´espai que deixà l´enderroc del primer s´edificà el monumental edifici de Correus, que s´inaugurà l´any 1922. I en el segon el Grup Escolar, que ara porta el nom de Joan Bruguera, i que es començà a construir l´any 1908 i s´inaugurà el 1911.

S´hagué d´esperar fins al desembre del 1931 per poder disposar dels altres tres baluards del Mercadal, que eren el del Governador, el de Santa Clara i el de Sant Francesc de Paula. El president del Govern, Manuel Azaña, acompanyat pel de la Generalitat, Francesc Macià, i de les autoritats gironines, va fer caure la primera pedra del baluard de Santa Clara, amb una maceta de plata. En un acte solemne celebrat a l´avinguda Àlvarez de Castro. En els anys següents s´enderrocaren aquests tres baluards. En el solar que deixà lliure el baluard del Governador s´hi edificà l´illa de cases on ara hi ha la Cambra de Comerç, i hi hagué les fustes Farreras, que deixaren la seva antiga instal·lació de l´església de Sant Nicolau. En el solar de l´antic baluard de Santa Clara s´edificaren blocs de pisos i s´hi obrí el nou carrer, que porta el nom del Dr. Coll Turbau. I en l´antic emplaçament del baluard de Sant Francesc de Paula s´hi disposà la plaça Calvet i Rubalcaba. I l´any 1944 s´hi inaugurà la plaça del mercat.

Alhora que anaren desapareixent les muralles, s´anaven construint ponts. Ponts sobre l´Onyar, Ponts sobre el Güell, ponts sobre el Galligans, ponts sobre el Ter. Com hem dit abans, l´any 1856 s´inaugurava el Pont de Pedra. Uns anys més tard es reconstruïa el de Sant Agustí. Pels anys setanta la casa Eifel de París construïa el de les Peixateries, que substituïa les antigues palanques vermelles. I els que unien la ciutat amb la Devesa, per sobre del Güell. A començament del segle XX, l´esvelt i elegant pont d´en Gómez. Nom que recorda l´empresari metal·lúrgic que cedí un espai de la seva casa per facilitar l´accés al pont. I ja en el darrer terç del segle es construí el pont de Sant Feliu, que és tan concorregut pels turistes que visiten el Barri Vell de la ciutat.

Aigües amunt, els anys vint del segle XX es construí el pont de ciment, que fou víctima de l´aiguat del 1962. I que ja no va ser reconstruït perquè el seu lloc seria ocupat per la Plaça de Catalunya. L´any 1941 es construí el Pont de l´Alferes Huarte, que els anys setanta fou substituït per l´actual que és exclusiu per vianants. Més moderns són el de l´Areny i el de la Font del Rei. El de Lorenzana substitueix un d´anterior que era per circulació de vehicles, com també ho havia estat el primer pont Huarte.

El pont vell de la Barca, l´any 1904 substituí el servei de barca per creuar el Ter. Els anys seixanta es construí el pont nou de la Barca. I durant l´alcaldia de Joaquim Nadal es construí el magnífic i eficient pont de Fontajau.

Ponts sobre l´Onyar que uneixen la ciutat vella amb la nova. Ponts sobre el Galligants que uneix el barri del Pou Rodó amb el de Sant Pere. I el que unia el carrer de la Barca amb la plaça de Sant Pere. Ponts sobre el Güell que unien el centre urbà amb la Devesa. Ponts sobre el Ter que uneixen la ciutat de la dreta del riu amb els barris en constant expansió i vitalitat de l´esquerra. El pont del tren que des de l´any 1878 ens facilita la comunicació amb Europa.

Lloable activitat aquesta d´enderrocar murs i construir ponts. Si ho és en el seu aspecte material encara ho ha de ser més en l´aspecte humà: enderrocar murs i construir ponts en la relació social i en el tracte amb el veïnatge i amb la ciutadania.