Llibertat per
als presos
Pere Espinet i Coll portaveu del grup municipal PAU (Per Anglès Units)
Fa pocs dies, tots els grups municipals a l´Ajuntament d´Anglès vàrem demanar la llibertat per als presos.
El nostre grup municipal, del qual soc el portaveu, va raonar el vot de la següent manera.
PAU és un grup apolític, que no té cap representació en les institucions, com el Consell Comarcal, la Diputació, el Parlament de Catalunya, i que acull en el grup diferents tarannàs i formes de pensar. Solament ens mou tirar endavant el nostre poble per tal de millorar l´estat del benestar, que hi hagi feina i salut per a tothom.
Dit això, farem una mica d´història. El meu avi, metge del poble de Cornellà del Terri, a principis de la Guerra Civil, el Comitè d´Orriols se l´endugué, l´engarjolaren per tal d´executar-lo. Acabada la Guerra Civil, les tropes franquistes feren el mateix, però, gràcies a la bonesa del poble, va ser alliberat en ambdós casos.
L´avi de la regidora Montserrat Garriga, acabada la Guerra, fou engarjolat prop de dos anys per defensar unes idees. El mateix va passar amb un dels avis de la regidora Anna Carrillo, en Carlets Oriol d´Amer, que fou engarjolat, però gràcies a les seves peripècies, fugí cap a França dins unes botes de vi. El contrari va passar amb l´altre seu avi, que va haver de marxar del poble de Carboneres, ja que els marxistes van destruir-li la llar i el negoci.
En plena Guerra Civil, un dels meus oncles fou empresonat i va passar un grapat de dies dins de les temudes cel·les marxistes anomenades txeques, pel sol fet de defensar un pobre seminarista que més tard fou executat.
El meu pare, acabada la Guerra Civil, fugí, com molts d´altres, cap a França, i fou empresonat en el camp de concentració d´Argelès, vigilats pels temuts guardians senegalesos. que no tenien cap tipus de mirament.
Ja veieu que en les famílies hi havia gent de diferents pensaments i formes de fer, però el que em va xocar molt era que quan parlaven de la Guerra, i tots coincidien, deien que preferien estar al front fent el cos a cos a les trinxeres que estar empresonats. Estar tancats els feia estellar el cap, tant en l´aspecte físic com en el mental; en canvi, al front, podien veure sempre la llum del dia, tot i els perills que comportava la situació.
És per això que, escoltats els raonaments dels nostres antecessors, creiem que estar empresonat no beneficia la salut mental, ni física, ni familiar dels empresonats, la qual cosa no desitgem a ningú. Per això vàrem votar a favor de l´alliberament dels presos.
Jutjar una situació com la que estem vivint, on els empresonats creuen que estan fent el millor per al poble, i en què l´altra part creu que no és la forma de fer-ho, porta que, si no es busca alguna solució de la qual ambdues parts surtin satisfetes, tindrem guerra per anys. On el poble català en pot sortir perjudicat.
Per acabar deixeu-me que us transmeti les paraules que un savi em va inculcar als anys 80 en un recés fet en un país llunyà: «Tot el que se us ha encomanat que féssiu en aquesta vida, si ho deixeu pendent, penseu que ho arrossegareu en la propera vida, tot afegint més dificultats al karma, i ans deslliureu-vos d´estar per sobre del bé i del mal».
I al final de la vida, qui restarà?
Cristina León Botella SANTA CRISTINA D´ARO
Estava pensant en els milers d´avis sols, que acaben els seus dies sense més companyia que un televisor, un sofà ja massa gran per ells, i un sol plat a taula, una cuina que ja no utilitzen més que per escalfar a dures penes un got de llet, un plat preparat... Perquè ja no tenen ni les ganes ni les forces per cuinar sense compartir res.
Unes vides on el record i la solitud són presents a cada instant, on les rialles dels infants i la mà de l´èsser estimat han marxat per no tornar.
Una vida on ja no queda res més que esperar que l´endemà no sigui un dia de pluja que entenebri, encara més, el rellotge del temps per venir...
No crec que aquesta societat on permetem que simplement les persones i el temps passin, sense parar-nos a escoltar el nostre voltant, vagi per bon camí.
No entenc que tots els ajuntaments d´arreu no plantegin un programa que uneixi avis i joves, avis sols, joves sense avis, per tal d´unir generacions, que es podrien fer tant de bé els uns als altres. Passar amb els nens a fer un cafè, anar-los a buscar per dinar el diumenge, trucar-los per saber com estan, escoltar els consells que només els anys i la saviesa saben oferir... I fer d´aquest món ràpid i frenètic un lloc on quan la vida deixa marques a la teva pell, no et sentis estar de més.
No oblidem que no tots el avis tenen una família que vetlla per ells, i que no tots els nens tenen el privilegi d´escoltar un conte explicat al so d´una veu pausada, i el regal d´una estona, on la intimitat és el temps que s´atura, perquè les presses ja sobren.
