El passat 26 de febrer signava aquí mateix un article titulat Incitació a l´odi o llibertat d´expressió? Em referia als fets esdevinguts a l´Institut El Palau de Sant Andreu de la Barca, que és al costat d´una gran caserna de la Guàrdia Civil, moltes famílies de la qual hi porten els fills. Explicava llavors que el dia 1 d´octubre passat, l´Institut era seu electoral i que alguns pares i professors decidits a votar i a deixar votar van preservar-hi les urnes convençuts del que havia dit la jutgessa Mercedes Armas Galve, del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya: que es prenguessin les mesures necessàries per impedir el referèndum, i «sin afectar la normal convivencia ciudadana». Les Forces i Cossos de seguretat de l´Estat (FCSE) van afectar la normal convivència ciutadana esbotzant les portes del centre i enduent-se les urnes contra la voluntat dels qui les preservaven.
L´endemà, dia 2, el mateixos alumnes, tant els que eren fills dels agents de la Guàrdia Civil com els que no n´eren, van voler-ne parlar. Els professors sabien que ho havien de fer amb tacte i cura, per no ferir cap susceptibilitat. El claustre, a més, aquell dia 2-O va organitzar una aturada silenciosa de protesta d´un quart d´hora al migdia, davant de l´entrada de l´Institut. Els alumnes de Batxillerat, si volien, podien afegir-s´hi. Els d´ESO, no; havien d´estar-se al pati, perquè l´edat no els permetia sortir del centre. Amb tot plegat s´esdevingué un seguit de malentesos. «M´han obligat a sortir de l´aula per anar al pati»; «He hagut de suportar parlar dels fets d´ahir a tutoria»; «En comptes de fer classe hem parlat de política».
Cap família no es dirigí als responsables de l´Institut ni el dia 2 ni els successius. Però un agent de la Guàrdia Civil, el senyor Bartolomé Barba, coordinador a Catalunya de l´Associació Espanyola de Guàrdies Civils (AEGC), acusà els professors del delicte d´incitació a l´odi. La Inspecció actuà, trobà correcta l´actuació del professorat i el Consell Escolar (constituït amb representants del professorat, de l´AMPA -amb membres de la Benemèrita-, de l´alumnat i de l´Ajuntament -i la consellera d´educació és de Cs!) va fer un comunicat unànime donant suport a tot el seu professorat. Ara bé, la Delegació Territorial de la Generalitat, la senyora Núria Valldoriola, sotmesa al 155, en comptes de deixar ben clar que els docents tenien l´obligació de parlar dels fets del dia 1-O, ja que tota educació s´encarna en un lloc, en un temps i en unes circumstàncies, preferí que no es fes públic. Tanmateix, el malestar a l´Institut creixia. Alguns professors no suportaren aquell clima. Hi va haver depressions, angoixes, baixes temporals per prescripció mèdica, demandes de canviar de centre... Incomprensiblement, no es va voler fer cap reunió de famílies de l´AMPA. El passat gener, els professors implicats van haver d´anar a la Ciutat de la Justícia citats per Fiscalia que volia decidir si tirava endavant la denúncia. Ensenyament els posà a disposició els serveis de la seva advocacia. L´home pont amb el professorat era Xavier Corominas Frigola, responsable d´Activitats Estratègiques del Departament. En el debat de com legitimar la protecció de sentiments i criminalitzar emocions com l´odi, el Grup d´Estudis de Política Criminal concloïa que conceptes com «odi» o «hostilitat» eren metajurídics. La figura, doncs, xocava amb la llibertat d´expressió, la qual, segons el Tribunal Europeu dels Drets Humans, només es dona quan implica la limitació d´un dret constitucional, quan inclou amenaces o intimidacions a persones concretes i quan incita a la comissió d´un delicte. Cap d´aquests tres paràmetres no es donava en els professors que eren a l´ull de l´huracà per haver exercit la llibertat d´expressió. Tots estaven convençuts que la causa no arribaria a cap jutjat. Alguns magistrats ja havien arxivat causes semblants.
El passat 23 d´abril, els professors afectats s´assabentaren (per la premsa, òbviament) que, a nou d´ells, el fiscal del Servei per a delictes d´odi Miguel Ángel Aguilar els aplicava a tots l´art. 510.2 del Codi Penal per discriminació per nacionalitat (d´un a quatre anys de presó i multa de 6 a 12 mesos) i a cinc se´ls afegia el 173.1 (delicte contra la integritat moral de les persones, penat de mig a dos anys de presó) i el 504.2 (delicte per injúries greus a les FCSE, penat amb multa de 12 a 18 mesos). Com es pot veure, la Fiscalia volia fugir d´entrar en conflicte amb la llibertat d´expressió. La situació saltava a la vista: calia desprestigiar l´escola catalana, acusar-la d´adoctrinament, anar contra les arrels de la immersió lingüística. La instrumentalització del cas era evident. El Sr. Barba proclamava davant les càmeres de TV que no es fiava gens del sistema educatiu català i criticava el ministre Méndez de Vigo per flonjo.
Els professors encausats es van sentir calumniats, injuriats i difamats (cap d´ells no havia discriminat ningú pel seu «origen nacional» ni havia atemptat contra la «integritat moral» de ningú ni havia «injuriat» les FCSE) i molts d´ells volien que s´interposés denúncia contra les famílies que els n´acusaven, per danys i perjudicis a la seva tasca laboral i professional, reconeguda i continuada, tot i que se´ls arrestà la iniciativa. La Conselleria d´Ensenyament (ara, depenent de Méndez Vigo) tampoc no va fer prevaler el «dret de càtedra» sancionat per la Constitució (art. 20.1.c), en l´art.20.1.a) de la qual es diu explícitament que «es reconeixen i protegeixen els drets, a expressar i difondre lliurement els pensaments i opinions mitjançant la paraula, l´escrit o qualsevol altre mitjà de reproducció». Tot i les acusacions, la Delegada de la Generalitat, ni volgué fer pública la declaració del Consell Escolar ni va permetre cap declaració formal del Claustre de professors, quan mitjans de tota mena -ràdio, premsa i TV- la sol·licitaven. Pitjor: quan el dia 25 una assemblea informal de docents consensuà una declaració i cridà TV3, l´esmentada delegada amenaçà amb un expedient la Coordinadora Pedagògica que estava disposada fer-la pública davant les càmeres de TV.
Sortosament, aquesta declaració arribà l´endemà als mitjans. A més, els familiars dels professors van consensuar una carta enviada a diversos mitjans el vespre del dia 25-IV amb el títol: En defensa dels docents de l´Institut del Palau. I aixecaren la llosa de silenci que s´havia imposat fins aleshores arran del 155. Alguns mitjans investigaren la veritat; d´altres es posaren a fer un «linxament» dels docents (en mots del President del Consell Escolar de Catalunya). S´oblidava que tots els grans pedagogs -de Freire a don Milani- asseguren que l´educació no és neutra ni asèptica perquè tot acte educatiu és un acte polític. En una societat democràtica, només educant l´esperit crític dels alumnes, sense defugir conflictes, els convertirà en ciutadans lliures i respectuosos de l´alteritat. I això és el que van fer els docents d´El Palau. Al matí següent d´un dia tan nefast i significatiu com el passat 1-O, la situació no era normal. El Barça havia jugat a porta tancada. Els mitjans internacionals titllaven de desproporcionades les càrregues de la vigília. Hi havia tensió social. Es preparava una vaga de protesta. ¿I es pretén ara que en un centre d´ensenyament com El Palau, amb 1.200 alumnes, on la vida bull cada dia, aquella jornada la vida hi deixés de bategar? Deixem aflorar la veritat. No pressionem la justícia des de cap bàndol.
