En el calendari romà els idus eren els dies de bons auguris que tenien lloc els dies 15 de març, maig, juliol i octubre, i els dies 13 de la resta dels mesos de l´any. Però va ser un 15 de març de l´any 44 a.C que Juli Cèsar va ser assassinat per una conspiració de 40 senadors. Segons l´escriptor grec Plutarc, un vident l´havia avisat del perill que corria i que havia d´anar en compte amb els idus de març. El mateix dia de la seva mort se´l va trobar pel carrer i es va riure tot dient-li que no li havia passat res, a la qual cosa el vident li va contestar que els idus havien arribat però encara no havien acabat. Aquell mateix dia, amb la mort a traïció del líder polític i militar, es van acomplir els mals auguris del vident contra tot pronòstic en una societat romana molt afeccionada a aquest tipus de creences.
El calendari romà va ser substituït pels dies actuals de la setmana al voltant del segle III i els idus es van seguir usant col·loquialment com a referència durant els següents segles, fins arribar als nostres dies en què els bons auguris ja no s´esperen en dies concrets perquè el ritme de vida és trepidant i la informació-desinformació va tan de pressa que pots passar d´un bon auguri a un mal auguri, o a la inversa, diverses vegades en un sol dia.
El passat divendres 4 de maig va ser un dia de bon auguri. Una notícia donava la volta al món: ETA anunciava que es dissolia i aquest fet s´oficialitzava en un acte a Kanbo, al País Basc francès, a la Villa Arnaga. Una comissió d´experts mediadors internacionals certificaven l´autenticitat de la dissolució alhora que reclamava diàleg polític al govern espanyol per «avançar cap a la reconciliació a Euskadi». Els bons auguris ja van començar el 20 d´octubre de 2011 quan ETA anunciava el cessament definitiu de l´«activitat armada» després de la Conferència de Pau d´Aiete en què també experts internacionals reclamaven a Madrid i a París negociar sobre les conseqüències del conflicte. Milers d´afectats arreu del país i també arreu del país molt de dolor. Patit molt de prop a les comarques gironines amb diversos atemptats, especialment colpidor el que es va produir a Roses el 17 de març de 2001 en què va morir un mosso d´esquadra de la Comissaria de la població, o, dos mesos abans, el 10 de gener, la gran explosió que es va produir darrera la delegació de Defensa de Girona, on s´estaven fent els pisos del parc del Migdia.
Aquests dies es parla molt de perdó i de reconciliació. Pensem en altres processos semblants que han viscut altres països. I pensem que, salvant distàncies i diferències, l´única manera possible que han trobat per seguir avançant com a països i com a societats ha estat el camí del perdó i la reconciliació. El perdó és una opció individual i voluntària. Per tant, cal respectar la decisió de cadascú. La reconciliació és necessària si es vol passar pàgina i començar de zero a intentar conviure en pau. Serà un camí molt llarg i molt dur, sobretot perquè aquest és un país gens predisposat, políticament parlant, a perdonar ni a treballar per a la reconciliació. La història ens ho demostra. I no cal anar gaires segles enrere. Els idus de maig tot just han començat.
