(A Manuel Vidal in memoriam)
Després del nostre exitós passeig benjaminià, recordant el flaneur amb el qual varem recòrrer els horribles passatges de la Girona postmoderna, farem una llambregada per la Girona Vella.
Comencem al matí, mentre esperem el bus per anar a recollir la premsa gratuïta a la UdG. Molts dies, només sortir saludem Doña Maria que ja ve del mercat, en Ramon, i diversos professors amics nostres com ara l´historiador Josep Clara i Resplandis. Un cop recollida la premsa, inciem la baixada cap a l´Areny, i l´Onyar. Quan passem pel carrer Alemanys, ens aturem a observar un vell casalot que la senyora Casilda, la que volia fer callar les campanes de la Seu gironina, ha comprat per fer un altre Hotel Històric (i amb aquest ja serien tres) i això sense comptar altres mansions, cases que el seu grup té pel Barri Vell.
Gairebé cada dia ens trobem un simpàtic escombriaire negre, al voltant de la Sopa. Tot seguit entrem en el magnífic parador dels patis i edificis dels antics Maristes, on podem gaudir del flaneur i la visió panoràmica de les diferents Girones. A la dreta la monumental, a l´esquerra la moderna i el pla de Salt. Si mirem l´horitzó, podem veure el Montseny i el Canigó. Encara que cal dir que la vista més privilegiada de la ciutat des del Barri Vell la tenen el pintor Enric Ansesa Gironella i la seva esposa a la torreAlfons XII.
I seguim baixant cap a la plaça del Lledoners. Abans d´arribar-hi, passem pel davant de la casa d´un altre pintor, l´Isidre Vicens. Un edifici propietat de la família on el mestre tenia habitatge i estudi i en la qual ja fa molts anys, l´Isidre i la seva esposa Anna Pasqual varen fundar la Residència Bellmirall, que des de fa molts anys és un establiment de referència de l´hostaleria gironina. Passar per aquest pas estret ens fa una mica de respecte, per por de trobar-nos amb la mestressa, una independentista de pedra picada amb la qual som amics de fa anys, però amb qui no podem evitar discutir-nos, amb seny, cada cop que ens veiem.
Ara fa uns dies que no coincidim amb en Jaume Pujol, un etern i jove caminant solitari que sol portar sempre un transistor engegat. Fa anys que ens coneixem, és un solter empedreït com un servidor, que viu en una vella estança de canonges, molt a prop d´on s´estava l´entranyable mossen Martirià Brunsó, un clergue tradicionalista que va ser l´últim membre de l´Exèrcit Blau de Fàtima a la ciutat. L´editor del Nord/norte, sempre corria per Girona vestit amb sotana i barret, seguint els cànons que havia marcat ja feia alguns anys, el concili de Trento.
I aprofitant que parlem de capellans, al davant de la plaça dels apòstols veiem passar al canonge Gispert, que arriba com cada dia, amb el seu cotxe verd. Es dirigeix, amb altres clergues cap a la petita capella del claustre a dir-hi la missa. Ens acomiadem del nostre amic Josep, que no és sagristà, però des que està jubilat, cada dia assisteix a la celebració privada de l´eucaristia dels canonges gironins. A l´època de la dictadura franquista la celebració litúrgica es feia a la nau central de la Seu i comptava cada dia, invariablement, amb la presència del matrimoni propietari de la llibreria Geli, i en els seus millors temps també hi havia una riuada de seminaristes. Ara a Girona no n´hi ha, de seminaristes, i les comptades vocacions que sorgeixen les deriven cap a Barcelona. Abans, el bisbe vivia en el Palau Episcopal, actual Museu d´Art. Des que el Pastor Jaume Camprodon va deixar el Palau per anar a viure en un pis, ara tots els prelats de la diòcesi gironina viuen a la Residència Bisbe Sivilla de qui per cert, enguany es commemora el 140è aniversari del seu nomenament com a bisbe de Girona. Curiosament aquesta efemèride ha passat per alt pel Bisbat i per l´exbatlle Nadal, que va a totes vigilant, conspirant i sobretot presentant llibres en els quatre punts cardinals de Girona. Els diumenges és un habitual de la plaça Catalunya on tant se´l pot veure xerrant, com guipant i fins i tot regatejant.
Avui ens l´hem creuat a l´entrada de la Pia Almoina, seu del Col·legi d´Arquitectes. Com que sembla que no ens veu, seguim fent via, ara cap a la barberia del «barbero llorón y samurai» del carrer de La Barca a on hem de passar a recollir un piló de diaris. Aquest cop no farem tertúlia amb el barber i els clients que estan esperant el seu torn. Al sortir de l´establiment, ens trobem amb en Manuel Vidal, el tapisser de les Ballesteries que, com un servidor, es vendrà el seu històric edifici perquè hi facin pisos turístics. Els pocs casalots que queden, entre vells carrers de La Força i la Barca, els estan comprant els germans Casals, que començaren les restauracions en aquest barri. Uns altres grups d´inversors gironins han comprat l´edifici on hi havia l´òptica Rueda que estava situada davant La Carbonera que tants anys va regentar en Miquel Sala. Tot aquest sector, en poc temps, es convertirà en el paradís dels apartaments turístics.
Vaig a la tertúlia de la pastisseria de l´antic Forn Montserrat a la qual, per cert, els han batejat la part del darrere amb el nom de mirador Lluís Maria de Puig, historiador i polític socialista. Havíem sentit a parlar del tema, però crèiem que el farien a l´altre costat de riu, per això no havíem protestat. N´hem vist en el Diari de Girona una foto de la inauguració, amb l´alcaldessa Marta Madrenas. Hem pogut sentir un fragment dels discursos, gràcies a l´aplicació del mòbil d´en Josep, el cap dels pastissers de Can Pujolràs. En Pere, i d´altres tertulians, alguns membres de l´associació de veïns, reflexionen i segueixen fent broma, com un servidor, vell gironí de la postguerra i supervivent de la dictadura franquista nacional-catòlica. A tots ens hauria agradat que en lloc de dedicar el mirador a un antic president de la Unió Europea Occidental, la germana petita de l´OTAN, l´haguessin dedicat a totes les meuques del Pou Rodó o millor dit, i parlant en plata, ens haurias agradat una inscripció com ara: «Dedicat a totes les putes del barri xino de Girona». Això sí que seria un acte revolucionari i no cremar fotos de sa majestat el rei d´Espanya, com fan els pastorets carlistes de la CUP.
També hi hauria una altra alternativa més crítica per la ubicació del mirador. Seria a l´altre costat, on hi han les gestores postmodernes que dirigeix la senyora Carme Sais, gestora cultural, vinculada a l´antic centre Esplais i al nou Bòlit, centre d´Art Contemporani. Aquest indret, situat a l´altre entrada del «Barri» on hi havia els bars de meuques, avui està ocupat per locals d´art on s´exposen instal·lacions i muntatges anti-artístico-socials que només entenen i agraden als seus propis autors i amics, esnobs partidaris de l´antiart contemporani.
