A YouTube es poden veure els vídeos del jutge Roland Freisler, president del Tribunal Popular que va jutjar a Berlín els militars i juristes que van participar en el complot contra Hitler de juliol de 1944. En una de les sessions, un home gran, molt prim, va ser cridat a declarar. Com que li havien tret el cinturó, havia de fer esforços per aguantar els pantalons mentre responia a l'interrogatori. En un moment determinat, els pantalons li van caure a terra. Tota la sala, atapeïda de policies i homes uniformats, va deixar anar una estrepitosa riallada. «Què és vostè, un degenerat, un vell verd que no és capaç de deixar de toquetejar-se els pantalons?», va cridar algú des de l'estrada. La riallada va ressonar de nou en tota la sala. L'home gran va abaixar la vista, avergonyit. Era el mariscal de camp Erwin von Witzleben, un dels alts comandaments que havia participat en el complot. Qui li havia cridat i humiliat d'aquesta manera tan vergonyosa era el president del tribunal, el jutge Freisler, un home que portava la insígnia del partit nazi a la solapa i que feia la salutació reglamentària abans d'iniciar les sessions. Un home extremadament fred i cruel. I un home, a més, que havia d'expiar el rumor que l'acusava d'haver estat comunista en la seva joventut.
Explico aquesta història -repeteixo que es pot veure a YouTube- perquè no hi ha res que agradi més als règims totalitaris que poder elegir els jutges i nomenar les persones més fanàtiques i més obedients per interpretar les lleis -unes lleis també totalitàries perquè no han estat redactades després d'una discussió democràtica en un Parlament- i per dictar després les sentències. A la URSS va haver-hi també molts equivalents del jutge Freisler, sobretot el fiscal Andrei Vyshinksi, que es va encarregar de les acusacions -totes falses, totes inventades- de les Grans Purgues d' Stalin. I n'hi va haver a l'Espanya de Franco, és clar que sí, perquè el primer que va fer el franquisme va ser controlar el nomenament de jutges i eliminar tots els que no fossin «addictes», com es deia llavors. Addictes, s'entén, no a les drogues, sinó al nou règim totalitari instaurat el 1939.
Aquests dies estem vivint una ofensiva contra els jutges que recorda les pitjors manifestacions de la «justícia popular» -que no era ni justícia ni popular ni res per l'estil- establerta pels tribunals d'excepció dels règims totalitaris. Però ara és com si fossin els jutges els acusats que haguessin de presentar-se davant un acusador que es burla d'ells i els insulta i els crida de manera humiliant. Per descomptat que els jutges s'equivoquen. Per descomptat que els jutges emeten sentències que no ens agraden. I per descomptat que hi ha moltes sentències que són debatibles i haurien de servir per fer-nos reflexionar sobre el contingut de les lleis i sobre la visió que aquestes lleis transmeten del món. És clar que sí. Però els jutges han d'interpretar unes lleis que no han redactat ells i actuar en funció del que diuen aquestes lleis. És cert que hi ha un marge d'interpretació i que cada jutge pot actuar de forma diferent amb cada cas, però el nostre ordenament jurídic es basa en el principi de la presumpció d'innocència i aquest principi és intocable. Els que vam conèixer el franquisme i sabíem com actuaven els jutges de la dictadura agraïm que sigui així. Ens agrada que els jutges siguin independents i no es deixin pressionar pel poder, sigui el que sigui aquest poder (el polític, sí, però també l'empresarial o el financer o el periodístic o el poder dels diners a l'ombra). Però les generacions que han crescut en la democràcia no semblen ser capaces d'imaginar com seria viure en un món en què els jutges no fossin independents, sinó triats pel poder -sigui el que sigui- en funció de determinades característiques o de determinada orientació ideològica. Aquests jutges com Roland Freisler, per exemple, que portaven la insígnia nazi a la solapa. O qualsevol altra insígnia, fos la que fos i representés la ideologia que representés.
L'última andanada contra la independència judicial la va donar el ministre Rafael Catalá en dir, de manera sibil·lina, que un dels jutges del cas de la Manada tenia «un problema singular» que tothom coneixia. És molt bonic, això d'acusar a algú d'alguna cosa que no se sap què és, tot i que tothom pot sospitar que és una cosa lletja i bruta, tan lleig i brut com els fets que es jutjaven a Pamplona. En un món en què tot es dilueix i tot s'oblida, no semblem ser conscients que l'única cosa que ens pot protegir dels narcos, dels linxadors, dels mentiders i dels personatges tan sinistres com els integrants de la Manada són les lleis i els jutges. No tenim res més. I convindria tenir-ne cura una mica, per molt que s'equivoquin o que no ens agradin les seves sentències. Perquè el dia que no hi hagi aquests jutges ni la independència judicial, tots podrem ser acusats de tenir «un problema singular» -sigui quin sigui- que permeti a un energumen cridar i humiliar en públic, com feia el jutge Freisler, abans de enviar-nos a la forca.
