L'anunci oficial de la desaparició d'ETA va tenir tot l'aire d'una d'aquestes festes de fi de curs que organitzen institucions universitàries, fundacions o entitats financeres amb el propòsit evident de fer-se notar i guanyar prestigi social.

Es va celebrar a França, en un edifici balneari dotat amb un molt cuidat jardí, i hi van assistir 90 convidats, entre els quals es trobaven algunes personalitats internacionals especialitzades en mediació de conflictes. Hi va haver discursos, felicitacions, brindis, canapès, somriures d'orella a orella i fotos de família, com és habitual en aquesta mena d'actes. Tot un contrast amb la sinistra imatge oferta fa set anys en què apareixien tres membres de la banda, puny en alt i coberta la cara amb una caputxa rematada amb una boina basca (un detall de simbòlica coqueteria etnogràfica segurament) mentre anunciaven el cessament definitiu de les accions armades. Enrere queden 854 morts i milers de ferits per atemptats atribuïbles a la banda, i 23 morts (comptant només a partir del 1983) pels GAL, una organització parapolicial organitzada des de les clavegueres de l'Estat. A més de 242 presos a Espanya, 51 a França, 1 a Portugal, centenars d'atemptats encara per aclarir, i innombrables destrosses materials.

Conclòs l'acte celebrat a Cambo-les-Bains, la polèmica política s'ha centrat principalment a conjecturar quina versió s'imposarà en fer balanç d'aquests cinquanta anys d'assassinats i sobre l'ensenyament (si és que cal fer pedagogia amb la barbàrie) que pugui ser aprofitable per a les generacions que la van patir. I sobretot per a les que les succeiran. Referent a això, he llegit unes declaracions de Maixabel Lasa, vídua de Juan María Jáuregui, militant del PSE que va ser assassinat per ETA, en què assegura que la principal tasca ara és deixar molt clar que el terrorisme d'ETA no va tenir cap justificació i que les seves víctimes ho van ser injustament. Una tasca que ha de lluitar contra corrent d'aquesta natural tendència a oblidar, o passar pàgina, de records o experiències desagradables.

Com acredita una enquesta realitzada recentment per la Universitat de Deusto (regida pels Jesuïtes) en la qual s'assenyala que el 50% dels universitaris no sabien res sobre la matança d'Hipercor a Barcelona, un 40% ignorava qui havia estat Miguel Ángel Blanco, el regidor del PP segrestat i després assassinat per ETA, i un 60% desconeixia l'existència del GAL. És clar que no tots volen oblidar tan aviat.

D'una banda hi ha la massa social que va donar suport polític a ETA, i, d'una altra, les víctimes, les seves associacions i aquest sector mediàtic que desconfia que la guerra s'hagi acabat (o que no segueixi per procediments més subtils i enganyosos). El que proposa la vídua de Joan Maria Jáuregui és raonable, però tasca fonamentalment d'historiadors i pedagogs. Jo vaig conèixer el seu marit, que era amic d'un germà meu des que treballava a Àlaba. Un estiu va passar uns dies de vacances a casa seva, a Mugardos. Era un home fort i molt simpàtic que cuinava molt bé. Jugàvem a la pala a la bonica platja de Chanteiro quan la marea estava baixa. També va ser víctima d'aquella bogeria.