Carles Puigdemont està en un bucle infinit. El president simbòlic d'una república inexistent s'ha convertit en un disc rallat que no deixa avançar la política catalana en cap direcció. I com el típic nen que s´emporta la pilota a casa quan perd, s'ha obstinat a obstruir la política i obligar els seus coreligionaris a bloquejar les institucions de tots els catalans, atropellant els drets dels demòcrates constitucionalistes. Ara la cosa va de fer-li un vestit a mida, al més pur estil Nicolás Maduro o Berlusconi (dóna el mateix que és igual), perquè aquest pròfug pugui ser investit president. En veritat res nou però el disc segueix rallat i s'han tornat a repetir les infaustes jornades del 6 i 7 de setembre, quan es van vulnerar tots els drets i normatives, des del Reglament de la Càmera a l'Estatut d'Autonomia i la Constitució Espanyola, de la qual emana la nostra representativitat i competències.
La democràcia té dos eixos fonamentals: un és l'estat de Dret, amb unes normes bàsiques que ens hem donat entre tots i entre tots respectem, i l'altra és un govern respectuós amb els ciutadans. Però si la democràcia té dos eixos fonamentals, el president simbòlic d'una república inexistent i que viu fugit de la justícia pensant que és Napoleó, té un pla D: de desastre. Sembla que no entén alguna cosa tan elemental com que en democràcia, després d'unes eleccions, s'ha de formar govern ja sigui deixant que mani la llista més votada -li asseguro que amb aquesta opció tindríem govern fa mesos- o bé fent un pacte -en el Parlament, a dia d'avui han sigut incapaços de posar-se d'acord-. El de trencar Catalunya, fer declaracions unilaterals d'independència al marge de més de la meitat de la població, pretendre suprimir la Constitució, atropellar els drets de l'oposició i donar un cop a la democràcia no és de rebut. Es miri com es miri.
Hi ha coses que són així i no poden ser d'una altra manera encara que s´hi tiri sucre. Puigdemont va ser triat a dit pel seu antecessor, jurant complir la llei i comprometent-se amb l'Estatut i la Constitució, es va embolicar la manta al cap i va decidir situar el Parlament, el Govern i la pròpia presidència de la Generalitat al marge de la legalitat. Resulta que qui havia de ser el màxim garant de l'ordenament jurídic espanyol a Catalunya i de l'Estatut d'Autonomia es va inventar una legalitat pròpia, va voler imposar-la contra la voluntat de la majoria dels catalans, va fracassar i va fugir. Ara es fa dir exiliat però sap bé que és un mer fugitiu de la justícia.
La Presidència de la Generalitat és una institució i ho és per a tots els catalans. De la mateixa manera ho és el Parlament. Per més que el president imaginari d'una república inexistent vulgui ensenyorir-se de la càmera autonòmica, faria bé en recordar que aquesta institució és i serà de tots els catalans. Ciutadans, el partit que va guanyar les eleccions del 21 D, vetllarà sempre perquè el Parlament sigui la càmera de representació de tots, absolutament tots els catalans i no solament la masia privada del fugitiu Puigdemont i els seus coreligionaris. Per això, cada vegada més, volen aprovar reglaments estranys. Per això, cada vegada més, volen abusar de la lectura única i suprimir els debats parlamentaris. Per això, cada vegada més, prenen les decisions en un despatx a Berlín i no davant la càmera de control. Per això, cada vegada més, abusen de la ficció i el plasma. La sanitat, l'educació, la cohesió social, el medi ambient això els és igual. Han après a dir que la culpa és d'Espanya, o del 155, o del sursuncorda i així no han de fer res.
És evident que aquest moment ens passarà factura a tots els nivells, però per Puigdemont la cohesió social, l'equilibri, la millora de les institucions i el benestar de la ciutadania és secundari. El president imaginari sembla encantat de conèixer-se a si mateix, i mantenir el bloqueig institucional un mes, un any o fins que a ell li doni la gana no li resulta problemàtic. Com pitjor, millor per a ell. Perquè si Catalunya té govern, qui anirà a rendir-li homenatge? De moment, més enllà de la seva banda, ningú a la UE li ha fet cas, solament xenòfobs, ultradretans i un eurodiputat finlandès. Tampoc han d'estranyar-nos aquestes amistats, al cap i a la fi va donar un cop a la llei: ni va fer cas al lletrat major del Parlament, va atropellar els drets de l'oposició, es va saltar les resolucions judicials, es va inventar un món paral·lel i va tractar d'imposar-lo a tothom. Per sort va fracassar. No obstant això, aquí segueix amb un con de paper al cap i pensant-se Napoleó.
