Després de les darreres declaracions dels dirigents de JpC i d'ERC, sembla que ens acostem a la possibilitat de tenir un president. És una notícia positiva per ella mateixa, podríem deixar enrere l'etapa del 155 i entrar en una de nova, però hi ha qüestions importants per clarificar. Les esquerres defensaven un govern de concentració (PSC) o tranversal amb personalitats independents (Comuns) que representés tots els catalans i no fos un govern de part. No sembla que la proposta dels independentistes vagi en aquesta línia, sinó en la de formar un govern independentista que representarà només el 40% i escaig dels catalans (tinguin present que la CUP ja ha dit que no el votarà). I aquesta és una notícia que ja no és tan bona, no és la que necessita la societat catalana.
La pregunta obligada és quin programa tindrà aquest govern? Ens diuen que si es nomena president el govern serà una cosa ràpida perquè ja hi ha un acord entre ERC i el PDeCAT però quan ens l'expliquen resulta que és un acord sobre càrrecs (s'han repartit les conselleries i altres càrrecs) però no tenim cap programa de veritat. Això sí, s'han assegurat que els mitjans de comunicació públics continuaran en les seves mans, és a dir continuaran la seva particular campanya «indepe». D'aquí que el que coneixem indirectament del programa és una mala notícia, no hi haurà cap canvi en la parcialitat informativa dels mitjans públics. I que quedi clar que en aquest tema la discussió no és entre Espanya i Catalunya, sinó si Catalunya vol tenir uns mitjans de difusió «objectius», democràtics o si els volem partidistes, segrestats per una part dels catalans (llegeixin l'article de Xargayó «Llibertat de premsa?» de diumenge passat en aquest diari). I la cosa s'agreuja quan aquests mitjans estan acompanyats per una colla de mitjans generosament regats per les subvencions del govern que formen el que Coscubiela anomena la «divisió mediàtica Ítaca».
I ja que semblen no tenir programa els suggereixo tres temes sense ordre de prioritat per si en volen prendre nota. El primer és que haurien de plantejar clarament que s'acatarà la legalitat, que es retornarà a la col·laboració institucional, punt bàsic que permetria moure fitxa, desfer els blocs al Parlament i obrir altres possibilitats de col·laboració. El segon és proposar una negociació amb l'Estat (i dic l'Estat més que el govern perquè hauríem de voler un acord amb tots els partits i institucions de l'Estat) per tal d'arribar a un nou encaix de Catalunya dintre d'Espanya. El tercer és proposar una política a Catalunya que vagi en la direcció de recosir la societat catalana (treballar per la cohesió social) i de rellançar l'activitat econòmica posant les bases per poder oferir a les empreses que varen marxar unes condicions que afavoreixin el seu retorn o, almenys, una activitat important a Catalunya.
Una prova de foc per veure si anem pel camí de cohesionar la societat o no seran les eleccions municipals. Si es plantegen en clau independència sí o no i no en clau de problemes que té cada municipi, la cosa va per mal camí i anirem en contra de recosir i cohesionar la societat, cosa que el país necessita urgentment.
Finalment volia recordar que per recosir la societat catalana no sols fa falta superar la divisió entre independentistes i no independentistes, sinó tornar a cohesionar la societat socialment (el que A. Costa en diu refer el contracte social a El final del desconcierto). Durant els darrers anys s'han produït unes retallades molt importants de la societat del benestar (en ensenyament, sanitat, habitatge, drets socials, etc.) que cal revertir. I hi ha les desigualtats. Si és cert que la societat catalana està dividida en dos blocs pel tema independentista, no és menys cert que la societat catalana i espanyola està dividida per la desigualtat. Avui es venen més articles de superluxe (cotxes esportius, cases de luxe, etc.) que mai i tenim uns nivells de pobresa i d'exclusió social dels més grans d'Europa, la distància entre rics i pobres s'ha disparat. Les dades diuen que estem a la cua d'Europa, sols superats per Lituània i això sembla no importar a ningú.
A Catalunya un de cada set ciutadans (1.655.000 persones) viuen en una situació de risc de pobresa o exclusió social i la majoria ho estan per falta de treball o per treballs precaris que no els permeten tenir una vida digna, els desnonaments porten moltes famílies a no tenir casa i els nens que no s'alimenten adequadament s'acosten al 13%.
Si volem fer un govern efectiu que refaci el pacte social, aquests problemes han d'estar a l'agenda. I, avui no en parlaré, però la societat que ve o que ja tenim aquí, la dels robots i la intel·ligència artificial, requereix actuacions inajornables si no volem que les desigualtats continuïn augmentant. Tenim uns problemes greus i ens hem de posar a la feina, una feina que haurem de fer amb coordinació no sols amb Espanya sinó amb Europa, i molts països ens porten avantatge.
Enmig de tot el rebombori present, els problemes reals, importants per a la gent tenen molt poca presència en la política. Menys mal que la darrera enquesta diu que l'atur retorna al primer lloc de les preocupacions de la gent i la independència recula. Potser retornarem a posar un xic de racionalitat?
