Sota aquest títol el passat 8 de maig es va celebrar a la Casa de Cultura una taula rodona organitzada per la Càtedra Ferrater Mora de Pensament Contemporani de la Universitat de Girona, amb tres ponents de luxe: el company i amic Carles Monguilod, il·lustre penalista, la companya Magda Oranich, i l'exmagistrat Ponç Feliu, amb qui hem estat veïns durant molts anys i li tinc una profunda estima, i que a més va ser company del meu pare a l'Audiència.
El moderador va marcar amb molt d'encert les tres qüestions que es volien debatre: a) si realment li passa alguna cosa a la justícia espanyola?; b) si és així, què és el que li passa; i c) què es pot fer per solucionar el que li passa.
Segurament per qüestions de temps l'últim punt és el que es va poder debatre menys (la resposta a la qüestió a) era clara, evidentment sí; i la resposta a la qüestió b) també era clara: desprestigi, però les aportacions i visions dels ponents, que coincidien bàsicament, van ser molt interessants, amb nombroses anècdotes que van agradar molt.
Si hagués de destacar una cosa, seria sobretot la claredat i l'honestedat amb què es va parlar, sense voler fer populisme o demagògia. De bon principi, es va deixar clar que no es pot identificar la justícia espanyola només amb el Tribunal Suprem o el Tribunal Constitucional, sinó que és molt més que això, són els Jutjats d'Instància, les Audiències Provincials i els Tribunals Superiors de Justícia, que en general, i amb les mancances que tenen -que són moltes-, fan molt bona feina, o almenys fan el que bonament poden.
Com molt bé va explicar l'exmagistrat Ponç Feliu, els problemes sorgeixen a la part de dalt de la piràmide, on els nomenaments estan més polititzats, sobretot quan arribem al Tribunal Constitucional.
Em va agradar molt la defensa del jutge de carrera, tot i que es va criticar i molt -i encertadament- el sistema d'oposició, sistema que vaig patir quan vaig ser opositor a jutge i/o fiscal. Es va parlar dels sistemes en altres països i dels avantatges i crítiques d'aquests; de tornar a potenciar l'accés a la judicatura de juristes de reconegut prestigi i amb experiència; d'impulsar més la especialització per matèries; de dotar de més recursos, etc.
I es va parlar, com no, de la sentència de La Manada, del jutge Llarena, de l'Audiència Nacional, de la presó provisional, i sobretot de la mala redacció de les lleis i de les interpretacions interessades i desproporcionades que a vegades es fa d'aquestes, sense tenir en compte el context dels fets ni l'origen o raó d'alguns redactats.
Però la qüestió és: per què no s'ha donat cap solució a aquests problemes que són endèmics de l'Administració de Justícia en tant de temps i amb tant de canvi de govern que hi ha hagut?
Sembla clar. La classe política mai ha tingut un veritable propòsit d'arreglar aquests temes, ja que mai ha volgut perdre el cert control que pot tenir sobre el poder judicial, almenys a les altes instàncies. I d'això té la culpa tota la classe política en general, ja que cap partit amb cara i ulls ha estat prou valent per afrontar aquests canvis; tot i que després quan es dona alguna situació com les comentades posen el crit al cel i critiquen la Justícia, tot recordant aquelles paraules del llavors jove alcalde de Jerez, Pedro Pacheco, « la Justicia es un cachondeo», en aquell tema de l'enderroc del cantant Bertin Osborne, que tants mals de cap li van comportar.
Potser no critiquem tant el jutge que interpreta la norma i critiquem més el que l'ha dictat o l'ha redactat de forma pèssima i ha propiciat aquesta interpretació, que per molt criticable que sigui no hauria estat possible si la norma hagués estat clara, quelcom bàsic i imprescindible en Dret penal com molt bé va destacar el company i amic Carles Monguilod.
De la jornada, molt interessant i constructiva, em vaig quedar amb ganes d'una cosa: dirigir-me al públic i recordar-los que ells tenen a les seves mans la força per canviar la majoria -sinó totes- de les qüestions que allà es van comentar; i no només exercint el seu dret de vot cada 4 anys com toca, sinó també exigint el compliment dels programes electorals exigint responsabilitat a les persones a les quals han dipositat la seva confiança. I és que no val recordar-se de Sant Pere només quan plou...
