Stefan Zweig a El món d'ahir, en parlar de l'ambient que es va crear de cop a Àustria a l'inici de la Primera Guerra Mundial, diu: «Cada vegada es feia més difícil... mantenir una conversa assenyada amb ningú. Els més pacífics, els més bonhomiosos, estaven com embriagats... Amics que havia conegut sempre com a individualistes decidits i fins i tot com d'ideologia anarquista, s'havien convertit de la nit al dia en patriotes fanàtics... Només hi havia una sortida: recollir-se en un mateix i callar mentre deliressin i vociferessin. No era fàcil. Perquè ni tan sols viure a l'exili... no és tan dolent com viure 'sol' a la pàtria». I diu que finalment es va lliurar a la seva guerra personal enmig de la guerra: «La lluita contra la traïció de la raó lliurada a la passió col·lectiva del moment». I defensa mantenir la idea d'Europa. Crec que les seves paraules tenen una gran actualitat. Ell parla de la gent que té una passió irracional, no és el que tenen a Catalunya els independentistes? No saben on van, ni tan sols son capaços de fer govern, però van contents. Ell diu sentir-se sol, aquí els no independentistes ens sentim desemparats. Avui els parlaré de com em sento (i no crec ser l'únic) a Catalunya.

Una part de catalans volen un país independent, cosa legítima, però actuen com si fossin els amos del país. Al principi pensava que els que no opinàvem com ells ens havíem tornat «transparents» per al govern de Catalunya, mai es parlava de nosaltres, només deien que hi havia dos milions de catalans que votaven independentista i que se'ls havia d'escoltar des de Madrid però no deien que som més de dos milions que no som independentistes i que el govern de Catalunya no ens escolta ni tan sols sembla que ens vegi. I quan el procés ha anat avançant cada cop m'he sentit més menyspreat en el meu propi país.

Primer ens varen dir que érem mals catalans i varen menystenir qualsevol idea que no fos la independència, ser federalista, per exemple, va passar a ser anatema. Després, la passada tardor, varen decidir pel seu compte i risc saltar-se totes les lleis democràtiques i els drets dels representants dels no independentistes i «aprovar» (si es que al que es va fer en el Parlament en les nefastes sessions del 6-7 de setembre se li pot donar aquesta qualificació) unes lleis que de fet derogaven l'Estatut i la Constitució (aprovades, aquestes sí, de forma democràtica pels representants del poble i ratificades en sengles referèndums) i, basant-se en aquestes lleis declarades il·legals pel Tribunal Constitucional (com no podia ser altrament), convocar un suposat referèndum que no complia cap estàndard democràtic, proclamar vàlid el seu resultat (no confirmat per cap autoritat electoral) i declarar la independència de forma unilateral i tot això amb el suport de menys del 50% de la població de Catalunya.

Deixant de banda les repercussions judicials i les resolucions que han pres els jutges (que han portat a la presó uns quants polítics, fet que he analitzat en altres moments) jo els pregunto com ens podem sentir els no independentistes en aquest país. Jo, almenys, ara ja no em sento transparent sinó «apàtrida» o millor «resistent» perquè la campanya que no som bons catalans s'ha anat incrementant. Ara, a la que et descuides, et diuen franquista o feixista o et tracten de ser espanyolista, etc. I com que ni soc feixista ni espanyolista (no soc nacionalista ni català ni espanyol) i el govern del Sr. Rajoy no és del meu gust, resulta que el procés m'ha situat en una bombolla de «resistents» (on segurament es troben molts dels més de dos milions dels «mals catalans»). I no contents amb això, de fa temps, han anat creant l'ambient que els mals catalans s'han d'intentar silenciar, que no es noti que la independència no té majoria. Fa molt de temps que les seus dels partits que no estan a favor del procés són objecte de pintades amb voluntat de desqualificar i intimidar i que les persones públiques que s'atreveixen a dir que no estan a favor del procés són insultats i els partits independentistes es neguen a condemnar-ho.

El nivell de la democràcia a Catalunya ha anat esquerdant-se. Fa temps que el Parlament ha deixat de ser el palau de la política per convertir-se en el ressò de comitès de comandament del procés en els quals els partits comparteixen protagonisme amb unes organitzacions no elegides com són l'ANC i Òmnium Cultural i des d'on es dicta la política a seguir que fa servir l'altaveu de TV3 i Catalunya Ràdio (la TV i ràdio «indepe» pagada amb els diners de tots) per propagar-la.

I la cosa no sembla que tingui aturador perquè ara tenim els comitès de defensa de la república (una república inexistent) que estan traspassant alguns llindars perillosos. La gravació de la noia de Viladecans dient que s'han de sabotejar llocs estratègics va en una direcció equivocada i perillosa (i alguns indicis de baralla quan alguns no independentistes no es conformen amb el silenci i/o inactivitat són almenys inquietants). La pregunta és obvia, qui finança i qui mana sobre aquestes associacions i comitès? Crec que els partits independentistes tenen una responsabilitat molt important i una tasca urgent a fer perquè la política que alguns reclamem torni a Catalunya. Ho diré clarament, no saben on van, estan barallats entre ells, són incapaços de fer propostes que portin a algun lloc raonable i mentrestant han deixat que el carrer decideixi. Això sí, tot és culpa del govern de Madrid i de la falta de democràcia dels altres. De la falta de democràcia a Catalunya, ni parlar-ne....

Ara ens proposen un possible «president interí», un president «titella», decidit a dit per l'home que ens ha portat al desastre actual i que es creu el profeta que ha de portar la seva Catalunya al paradís somiat. I ja se sap que una elecció a dit no sol ser gaire democràtica. Alguns partits, ERC i fins i tot el PDeCAT, semblaven disposats a tornar a la realitat, a la racionalitat, però ningú s'atreveix a fer front al carrer i al fugat Puigdemont. Deixem, però, que les coses prenguin vida i el nou president, si és que arriba a ser-ho, prengui possessió.

Sempre passa que els elegits a dit acaben matant el pare (i si no, vegi's com Puigdemont ha matat en Mas) i, qui sap, potser el titella es converteix en... qui ho pot saber en el present de Catalunya? No és que el que coneixem a dia d'avui sigui per tenir gaires esperances. Mentrestant, els problemes reals persisteixen: les desigualtats, l'atur, la precarietat, la falta de professors, etc. Algun dia tornarem a la racionalitat, a la Política?