Des de l'independentisme, però també des del sobiranisme i fins i tot des d'alguns sectors no sobiranistes però tampoc espanyolistes fanàtics, s'adverteix de l'existència d'una ofensiva ultracentralista contra l'escola catalana i contra els mitjans de comunicació dependents de la Generalitat. Llegint i escoltant el que s'escriu i el que es diu, costa no gaire admetre la certesa de l'avís.

No és difícil endevinar el perquè d'aquests esforços: deriven de la necessitat de justificar a qualsevol preu una trajectòria d'afirmacions sobre el procés que la realitat ha demostrat falses. Tot plegat arrenca dels primers compassos de l'ascens de l'independentisme, quan Convergència tot just estava en el canvi de paradigma i transitava dels drets a decidir parcials -sobre els trens i els aeroports, o sobre els impostos- a un estat propi encara sense l'adjectiu d'«independent», per molt que se li sobreentengués. En aquells temps la política i la premsa més centralistes, el nucli rocós de la reacció unitarista, afirmaven que tot plegat eren cabòries d' Artur Mas i que els interessos de la població catalana anaven per una altra banda.

Quan les eleccions van dir una altra cosa, es va elaborar la teoria del suflé: tot plegat era una moda passatgera, derivada d'insatisfaccions puntuals, però que es desinflaria per manca d'una base sòlida i objectiva. Però les eleccions es van anar succeint, i també les manifestacions, i el suflé no es desinflava. Era una sòlida massa de pa ben llevat i ben cuit, d'aquells que, si li empenys la crosta endins, recupera la forma. Una altra cosa és si suposava una majoria suficient de la població, però de suflé, res de res. De manera que calia una altra explicació, i va ser la de l'«abducció». La meitat dels catalans, que es veu que no són gaire llestos, havien estat abduïts per l'independentisme per mitjà de la televisió i de l'adoctrinament escolar. Per això persistien en l'error. Aquesta és la tesi que es manté i des de la qual es comença a operar per «desintoxicar» els catalans.

No sé fins on arribaran ni si la investidura d'un president possible, i la formació de govern, serà útil per frenar l'ofensiva, però en qualsevol cas obliden una cosa: després de quaranta anys d'escola franquista i vint de televisió única i espanyola, els catalans vam sortir demòcrates, catalanistes i més aviat d'esquerres, segons van ensenyar-nos les eleccions del 1977 i el 1979.