12 de maig de 2018
12.05.2018

Passadissos «Juan Palomo»

«El passadís que reconeix els mèrits del campió entre aquesta específica i especial competència, fa temps que ha virat cap a la humiliació»

12.05.2018 | 09:05

En el futbol actual perduren algunes tradicions que cada vegada costen més d'entendre, sigui perquè han quedat totalment desfasades o perquè han vist tergiversada la seva essència original. Una d'elles és la del passadís al campió. Fa una setmana, el Barça li'n reclamava un al Madrid per l'obtenció de Lliga i Copa en aquesta meritòria temporada. El primer passadís del futbol espanyol neix quasi cinc dècades enrere, el 17 de maig de 1970, quan l'Athletic de Bilbao va dedicar-li aquest honorable gest, totalment voluntari i improvisat, a l'Atlètic de Madrid, recent campió de lliga, durant la prèvia d'un partit de copa al Vicente Calderón. A partir d'aquí, l'acció va esdevenir un símbol de respecte, reconeixement i esportivitat entre clubs, una tradició àmpliament compartida fins aquesta temporada. El trencament del ritual es remunta al passat mes de desembre, quan el Madrid va guanyar el Mundial de clubs, un triomf que, tot i menor, el Barça no va honorar amb el pertinent passadís quan, dies després, va visitar el Santiago Bernabéu en partit de lliga. No cal inventar-se excuses o teories absurdes per justificar un acte que en cap cas és sine qua non de res. No és no. No...?

El que no deixa de tenir certa gràcia és que, quaranta-vuit anys després, sigui el mateix campió qui reclami el passadís, per molts doblets o eliminatòries de Champions que hagi guanyat aquest any, no només perquè la petició s'oposa a l'espontaneïtat i voluntarietat del gest, qualitats que el converteixen en l'acte noble i valuós que realment és, sinó perquè sobretot retrata al demandant com un egòlatra. O un profund, que pel cas sempre és el mateix. És com aquell que es penja una foto al Facebook i tot seguit es dona un «m'agrada». La majoria de vegades, val a dir-ho, aquestes exigències sorgeixen dels pamflets esportius, venuts des de sempre als sensacionalismes inframentals, però el cas que ens ocupa va quallar on no tocava. El xou de qui, diuen, serà el futur president del Barça –tant de bo!– al final del clàssic passat, implorant a l'staff tècnic del club el passadís que el Madrid no els havia volgut fer, és dels moments més ridículs i esperpèntics que recordo al Camp Nou des de la llegendària pluja de caps de porc del 2000. Només va faltar que el mestre de cerimònies es posés a cantar « ¡Cómeme el donut...!».

Tot plegat, aquesta falta de reciprocitat a l'hora de regalar passadissos a l'etern rival, semblaria confirmar el fracàs de la cordialitat entre els dos clubs més importants de la Lliga espanyola si no fos perquè, paradoxalment, al final del matx els jugadors es van abraçar com si res. «Postureo» per alimentar un show business cada cop menys esportiu? Sigui com sigui, el passadís que reconeix els mèrits del campió entre aquesta específica i especial competència, fa temps que ha virat cap a la humiliació del qui no ho és. I si ha de ser així, doncs sí, és millor que se'l faci un mateix.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook