Em va dir una senyora que l´any passat, el primer diumenge de Temps de Flors, havia hagut de fer una hora i mitja de cua per poder entrar a visitar els Banys Àrabs. I em sembla que aquella senyora no exagerava. Jo vaig passar per allí poc més tard de l´hora d´obertura i em vaig quedar esparverat en veure la gentada que esperava per poder entrar. Tot l´espai que va entre l´entrada del monument i Sobreportes estava atapeïda de gent. Hi havia treballs per circular. Cada any per aquestes diades sol passar quelcom semblant. Els Banys solen ser l´espai ornat amb més gust, i també el monument és d´una categoria molt rellevant. I amb la particularitat que l´espai és molt reduït i que, per poder-hi entrar, cal que vagin sortint els que hi han entrat primer. Però com que hi ha molt a contemplar, és natural que el visitant s´hi entretingui. Ja que li ha costat entrar, almenys aprofitar bé l´ocasió quan ja és dins. M´he referit abans al rellevant valor arqueològic del monument; però em sembla que la majoria dels que el visiten en aquesta ocasió passen de l´arqueologia i només es fixen en les flors que en aquesta ocasió són les veritable protagonistes.

La història dels Banys és molt complexa. Primer de tot cal posar en clar que tot i el seu nom, els Banys no són àrabs, sinó que es tracta d´un monument romànic. Si ens atenguéssim a la llegenda, sí que podríem parlar d´una construcció bastida pels musulmans que ocuparen un temps la ciutat. Una construcció de la qual no en quedaria cap testimoni material. També cal tenir present que els musulmans només dominaren la ciutat un curt període d´uns setanta anys. I que les construccions en aquell temps es realitzaven amb la lentitud exigida pels mitjans dels quals es disposava. La qualificació d´àrabs pot ser deguda a la semblança que la seva estructura i el seu funcionament tingués amb els establiments d´aquesta dedicació corresponents als països musulmans.

La realitat és que les dades històriques sobre la construcció dels Banys corresponen al segle XII. Al cap de menys d´un segle de la seva provada existència hagueren de patir les conseqüències d´un dels molts setges que afectaren la ciutat, en la seva llarga història. Concretament, l´any 1285, les tropes del Felip l´Ardit, rei de França, envaïren els dominis de Pere el Gran de Catalunya i Aragó, i posaren setge a la ciutat de Girona. Els atacs més violents es registraren al nord de la plaça forta, entorn de la porta de les Gàl·lies, del temple de Sant Feliu i dels Banys, edifici que resultà pràcticament destruït. Restablerta la pau, l´edifici dels Banys es reconstruí aprofitant elements de l´antiga construcció. Per tant, s´hi poden trobar capitells del segle XII i altres del XIII. Amb el pas del temps canvià el destí de l´edifici. Deixà de ser un establiment públic, quedant inclòs dins una gran finca particular. En les primeries del segle XVII tot el conjunt fou adquirit per la comunitat de religioses caputxines que hi establiren el seu monestir. Una comunitat de rigorosa clausura i de vida d´una austeritat extrema. Les monges no tenien ni idea del valor arqueològic dels Banys. L´artística piscina serví com a safareig, on es rentava la roba de la comunitat. Els Banys quedaren per molt de temps exclosos de poder ser coneguts i admirats. La majoria dels gironins no tingueren coneixement de la seva existència. Alguns erudits i també algun visitant foraster coneixien l´existència dels antics Banys, i alguns els pogueren visitar amb els corresponents permisos de l´Abadessa i del Bisbat. En el segle XVIII foren diversos els estudiosos que se´n ocuparen, i fins i tot s´entaularen discussions sobre el seu origen i la seva identitat. El canonge Dorca, capitular gironí del segle XVIII, fou un dels millors coneixedors del monument i qui tingué una opinió més encertada sobre la seva construcció i el seu destí.

Ja en el segle XIX l´historiador i cronista gironí Enric Claudi Girbal estudià el monument, que pogué visitar, i fou el promotor que la Comissió de Monuments s´interessés per la possible exclaustració de la zona del monestir on es troben els Banys. Les gestions s´iniciaren, però foren llargues i complicades. Finalment el 8 de març de l´any 1929, l´Abadessa de les Caputxines i el President de la Diputació, amb l´aquiescència del Bisbat i de Roma, firmen el document pel qual es desmembra del monestir la zona dels Banys. Seguidament es realitzaren les obres de restauració en les quals intervingueren els arquitectes Jeroni Martorell, Rafel Masó i Emili Blanch. Finalitzades les obres, el monument ja quedava en situació de poder ser visitat. Però la concurrència de visitants no s´animà fins bastants anys més tard. Els professionals de l´arqueologia eren una molt petita minoria. Els aficionats, no gaires més. La major part dels gironins ni s´havien assabentat de l´existència del monument. I si ho sabien tampoc era del seu interès. De forasters en venien molt pocs. La seva situació tampoc hi acompanyava. L´accés era per un carrer molt estret, que no s´eixamplà i es feu més assequible fins l´any 1960, amb la construcció del passeig Arqueològic. I el veïnatge era el de les cases de prostitució, una zona on molts gironins i més encara gironines no hi haurien passat si no fos en un cas d´extrema necessitat. Recordo que un meu amic em va parlar d´un home molt viciós que ell veia freqüentar aquell indret. I li vaig haver de dir que aquell ciutadà, que jo coneixia molt bé i tenia en gran estima, era el porter dels Banys Àrabs, que anava o venia del seu lloc de treball. També un temps hi havia un porter dels Banys que, com que tenia poca feina a atendre els visitants, s´entretenia arreglant rellotges. No sé si era rellotger d´ofici o simplement aficionat. Però sé que ho feia i que ho feia bé, ja que alguna vegada li vaig portar el rellotge per arreglar, hi ho va fer satisfactòriament.

Ara la panoràmica és molt diferent. Hi ha molts més arqueòlegs. I també més persones que saben apreciar els monuments. També la ciutat rep molts visitants. Tots els dies podem veure per la Girona vella grups molt nombrosos de forasters que venen a admirar el nostre patrimoni històric. I en aquesta llarga setmana del mes de maig la concurrència és extraordinària. Els que podem recordar aquell indret marginal i poc valorat, i el monument pràcticament desconegut, ens admira comprovar l´atractiu que ara ha adquirit. I no hi ha dubte que en part el canvi s´ha d´atribuir a la mostra floral.