15 de maig de 2018
15.05.2018

La carta d'Estremera

15.05.2018 | 06:00

Quan a finals dels anys noranta –ja fa una colla de dies– vaig aterrar al Parlament de Catalunya –en substitució de la malaguanyada i admirada Carme Vidal– tenia com a company d'escó en Josep Rull. En aquells moments una jove promesa del planter convergent. Tenia responsabilitats a la JNC, aspirava a ser regidor a Terrassa i ja destacava per la seva oratòria, la capacitat de treball, la intel·ligència i la bonhomia.

Compartírem moltes hores i bons moments que possibilitaren una sincera amistat. Fins i tot visquérem íntimament alguns dels instants més feliços de les nostres vides. Ja en aquella època en què l'independentisme era patrimoni d'ERC, ell s'hi manifestava obertament favorable, sense cap mena de prejudici.

Jo li tenia un gran respecte, que continua encara avui. És una persona honesta, valenta, amb la qual pots discrepar sense perdre cap mena de complicitat. En aquest mateix racó del diari, fa una colla d'anys, apuntava el seu nom com a futur president de la Generalitat. Ho tenia tot a favor gràcies a una trajectòria brillant. Però això no va impedir que en alguna ocasió expressés més d'una crítica. L'endemà mateix de la seva publicació em telefonava per tal d'expressar el seu parer. Malgrat tot, mai no feia cap retret ni mai no va forçar cap mena de distanciament, la qual cosa sempre he valorat atès que alguns dels seus companys de partit no ho solien practicar.

La setmana passada vaig rebre una carta seva des de la presó d'Estremera, que em va emocionar no només a mi, sinó també a altres persones que l'han pogut llegir.

Una vegada més es dedueixen dels seus mots que Josep Rull és un home de valors, honest, somniador i que lluita per un país millor, encara que això signifiqui un sacrifici personal de grans dimensions.

M'impressionà el to de la seva lletra, sense cap ressentiment ni tan sols envers el jutge Llarena. És optimista i manifesta una gran fortalesa interior. Destaco aquesta afirmació quan escriu: «És increïble la capacitat que tenim els éssers humans d'adaptar-nos als entorns més difícils».

Allò que no s'acostuma és a l'absència dels seus dos fills, als quals només pot veure dues hores al mes. És evident que es tracta d'una gran injustícia i d'una decisió que cap ésser humà, amb un mínim de sentit comú, pot aprovar.

Amb l'ànima masegada, Josep Rull continua pensant en una Catalunya on ningú no sigui perseguit per la seva ideologia. I no hi ha dubte que ho comparteixo plenament.

Seria bo que tots plegats penséssim amb aquests servidors públics que són a la presó i no ho mereixen. El pols amb l'Estat l'han pagat car, però ara que tenim nou govern caldria fer els màxims esforços per acabar amb aquest malson.

Acabo amb unes paraules textuals de Josep Rull: «Em conforta creure que aquest sacrifici el fem per lliurar-los un futur millor on sigui impossible d'empresonar idees legítimes». No cal afegir-hi res més.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook