15 de maig de 2018
15.05.2018

Aquell maig del 68

15.05.2018 | 06:00

Aquell mes de maig de 1968 tenia 18 anys. Vivia a Barcelona en una residència d'estudiants dels pares agustins, a la travessera de Dalt, 31. Era un antic edifici, situat al cim d'un turó i encerclat per un mur. L'accés des del carrer exigia pujar uns escalons que partien en dos l'extens jardí.

Estudiava primer curs a la facultat de Ciencias Políticas, Económicas y Comerciales. Les classes s'impartien en un edifici nou de trinca a la zona universitària de Pedralbes. Havia estat inaugurat el 28 de setembre de 1967 pel ministre d'Educació i Ciència, Manuel Lora Tamayo, en presència del rector de la Universitat, Francisco García Valdecasas i del degà, Mario Pifarré. Aquesta tríada es va distingir per la repressió del moviment d'estudiants que lluitava contra el sistema capitalista i la dictadura franquista. Déu-n'hi-do!

Les classes van començar el dia 11 d'octubre, segons consta en els apunts de les assignatures. Ben aviat, les assemblees, els cartells a les parets, la tirada de fulls volants i el repartiment de fullets van ser fets quotidians.

L'ambient de revolta s'anava escampant. El dia 5 de desembre de 1967, després d'una assemblea en solidaritat amb els estudiants expedientats, m'apuntava a la primera manifestació de l'etapa universitària. Es tallava l'avinguda Diagonal per caminar en direcció a la facultat de Dret. No vàrem recórrer ni els 950 metres que separen les dues facultats perquè l'udol de les sirenes dels furgons de la policia, plens de «grisos», van esporuguir-nos tant que vam fugir cames ajudeu-me. Va ser un bateig de foc.

Després de les vacances de Nadal, el 15 de gener, en una assemblea van parlar estudiants d'Econòmiques de Madrid, que portaven mesos de lluita, per informar de detencions i expulsions. Es va decidir donar suport als companys i tornar a ocupar la Diagonal.

Durant els mesos següents va continuar la lluita i la repressió. El dia 15 de maig, desbordat per les mobilitzacions, el rector presentava la renúncia, que no va ser acceptada pel ministre. La resposta va ser més presència policial a les facultats.

I mentrestant, aquell mes de maig, França es convertiria en un referent. Ens empassàvem, incrèduls i esperançats, colpidores imatges televisives. Els diaris descrivien vagues a les fàbriques, barricades de llambordes, ocupacions de facultats i manifestacions multitudinàries.

En les reunions a la facultat es ressaltava la unió d'estudiants i obrers. La revolució era possible! Però, a fi de comptes va ser un goig sense alegria.

Malgrat tot, cinquanta anys després d'aquell maig del 1968, qui és capaç de negar que va despertar la consciència política de molta gent?

Per tant, siguem realistes, continuem demanant l'impossible!

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook