16 de maig de 2018
16.05.2018

Mirar

16.05.2018 | 06:59

S'ha dit tantes vegades que comença a sonar a tòpic, però la proliferació de dispositius electrònics i la nostra insistència a transitar sense pausa ens ha tornat massa indiferents al que ens envolta. És a dir, que parem poca atenció a allò que ens trobem pel camí, a aquells espais i imatges que es generen en els nostres entorns quotidians, com si només fóssim capaços d'anar del punt A fins un punt B mirant el mòbil o centrant-nos en la tirania del rellotge. Però si prens consciència del que tens a tocar, t'emportes unes sorpreses meravelloses. Vet aquí uns exemples. Fa uns pocs dies, anant per Barcelona, la vista se'm va desviar cap a un pati d'escola. Era aviat, passaven uns pocs minuts de les nou. En un lateral del pati, hi havia uns adolescents jugant a futbol. Potser era anòmal per l'hora, ja que en teoria havien de ser a classe, però el que era realment insòlit és que l'únic noi del grup anava en calçotets, i una de les noies que jugava el portava lligat amb una corda. Passat el desconcert inicial, i després d'astorar-me per com havia canviat el sistema educatiu, em vaig aturar a escoltar les converses i ho vaig entendre. Era un assaig de l'aula de teatre. Un altre dia, en un parc a prop de casa, una dona gran i un nen compartien banc. Àvia i net, segurament. En principi, una de tantes estampes intergeneracionals reproduïdes en bancs similars. Excepte per un detall fantàstic: jugaven a la PSP. El nen li ensenyava com anava el joc i la dona, amb un entusiasme contagiós, provava d'aplicar les seves ensenyances. Si hagués accelerat el pas, m'hauria limitat a veure de reüll els suposats àvia i net asseguts; aturar-me uns segons em va permetre ser testimoni de la millor cara de l'era digital. I finalment, l'exemple que ha inspirat aquest article. En una plaça particularment concorreguda, davant les anades i vingudes dels vianants més accelerats, hi havia una noia plorant. No semblava ser per res que li havia passat en aquell moment, sinó per una tristesa d'arrel més profunda. De cop i volta, va aparèixer un noi i la va abraçar. Es coneixien? No us ho sabria dir, però tant se val, fins i tot us diria que preferiria pensar que no van estar arremolinats una bona estona, aliens al funcionament del món, lluitant plegats contra la persistència de les llàgrimes. Aquest és el regal d'aturar-se i, simplement, mirar: descobreixes que no només no estem sols, sinó que estem molt ben acompanyats.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook