En el concurs artístic i literari que organitza cada any Amics de la Unesco de Girona una de les modalitats és la carta escrita a mà; en el repartiment de premis, la setmana pasada, la portaveu del jurat va expressar magníficament l'estimació que es mereix una carta, portadora d'un tros de vida, un escalf convertit en lletra personal, íntima i càlida. Tot un valor, la carta, avui mal substituïda per un comprimit de mitges paraules mobilitzades nerviosament. Referent a la carta tinc una vivència que m'agrada explicar i que ve a ser un sentit homenatge a l'afecte de la feina ben realitzada.

Em va sorprendre una veu que arribava del carrer. «Ho sento, avui no porto res per a vostè». Jo estava obrint la bústia per veure si hi havia correspondència. El carter, el meu carter, estava fent la distribució del correu destinat als altres veïns. No havíem coincidit mai, ell a la part de fora, treballant en el repartiment, i jo a dintre, recollint. Ara coneixeria el meu carter, vaig sortir, i em va repetir que ho sentia no poder-me deixar carta, aquell dia, li vaig entendre un to de bona sinceritat.

He anat pensant-hi, després. Si el carter se't disculpa per no deixar-te cap carta, un dia, deu ser senyal que el carter pensa que totes les cartes que ell reparteix porten bones notícies. Si no fos així, deixaria d'excusar-se, si ell pensés que alguna carta pot ser trista. És bonic que el carter pensi en positiu, que li sembla que ell pot alegrar la vida de la gent. I tot això passa quan el contacte humà que genera una carta s'ha aigualit amb estris tan útils com frígids. El meu carter posa ànima a la feina, m'ha fet recuperar la fe en els vells oficis. Crec plenament que si un dia una carta m'arriba molt tard no és pas per culpa seva. Massa sovint som massa inclinats a culpar l'última anella d'una cadena si un determinat servei no rutlla bé. Ara sé, per la via de l'experiència, que al meu carter li sap greu de no dipositar carta, a les bústies del seu territori. Estem salvats, no serà pas ell qui les entretindrà.

Massa sovint havíem vist -diguem-ho, així, en passat- titulars de notícies sobre uns mals serveis de correus. Hi havia hagut una tradició universal de comptar el temps de retard amb què havia arribat una carta al seu destí, com un clam resignat davant d'alguna administració que no estimava prou les saques de correu. Trista memòria és el que va passar-li a una carta que Antoine de Saint-Exupéry va escriure a la seva mare, des de Borgo, i la carta va arribar un any després, quan el signant ja havia mort, a la Guerra Mundial; un retard cruel, justament quan Saint-Exupéry, famós pioner de l'aviació civil, s'havia jugat la vida moltes vegades en el servei postal entre França i el Marroc.

Els carters han protagonitzat moltes referències històriques i literàries. Miquel Strogoff era tot un correu del tsar; ara, en la modernitat, algun director general l'engegaria a l'atur amb una prosaica indemnització. D'aquell altre títol, El carter truca dues vegades, un tècnic d'alt nivell empresarial, diguem-ne expert en rendiments laborals, sentenciaria que un carter té prohibit de trucar dues vegades el mateix picaporta. Sempre tindrem l'exemple d'aquell portador de comunicació, l'heroi que va córrer de Marató a Atenes -quaranta-dos quilòmetres i un xic més- portant una notícia.

El concurs artístic i literari d'Amics de la Unesco de Girona, en la seva modalitat de carta escrita a mà, vol donar testimoni d'una atenció humanística que es mereix un gènere de comunicació d'alta sensibilitat. La carta es mereix ser estimada. Almenys, tant com el meu carter.