L'alcaldessa de Girona ha anunciat una inversió «brutal» de 3.650.000 € per fomentar la formació artística i la creació. És el tret de sortida a una revolució única en la història de la Humanitat.

Pateixo del romanticisme d'imaginar l'artista vivint d'engrunes, entaforat a les golfes d'un edifici rònec, dormint de dies per no sentir com el propietari li reclama el lloguer, component rimes i rimetes al compàs dels roncs dels budells, pintant escenes tenebroses inspirades en els monstres de la realitat que ens és vedada i reproduint al cap els més excelsos acords en una simfonia que l'acompanyarà a totes hores. Amb diners a la butxaca, la panxa plena i un pis en propietat a l'Eixample amb tots els ets i uts, tindrem un funcionari que escriurà poesies amb una plantilla, pintarà penya-segats amb un tall de mar i escoltarà a la ràdio els sons que fa una rentadora industrial amb el programa llarg.

La festa algú l'haurà de pagar, a llarg termini. El saqueig als turistes és estacional, mig Girona viu de subvencions, els de l'Opus tenen el seu propi imperi paral·lel i els treballadors que no viuen de l'Administració estan molt mal pagats i són més escassos cada dia. Amb els recursos «brutals» anunciats per l'alcaldessa emergirà una nova classe social, a la qual també ajudaran a crear empreses. Anirem a parar a aquell gag de Monty Python, quan el pare escriptor, amb rampes a les mans de treballar i desordres intestinals per la ingesta de croquetes a les inauguracions, retroba amb enuig el seu fill, qui va voler ser miner. El conflicte a l'inrevés. És com si el pare d'en Dalí hagués practicat amb el seu fill les tècniques emocionals que avui dia s'estilen; encara hi hauria la notaria Dalí al carrer Monturiol de Figueres i el net, l'Estevet, seria un pintamones a sou de l'Administració. L'art sense conflicte és només tècnica.

La revolució artística sorgirà dels que ara han de pagar la festa els quals, arrecerats en llocs de mal viure, desemparats dels ajuts socials i amb la música dels budells per tota companyia, sortiran dels seus caus per expressar l'essència del tot plegat, arraconant els mediocres empresaris d'ells mateixos, amb un sol client, l'Ajuntament, que comprarà tots els quadres de penya-segats amb un tall de mar fins el dia que comprenguin que l'art contemporani va cap a una altra banda i que el creador no és un burgeset endreçat que es pugui modelar a gust dels cacics locals. La bohèmia és motor de l'art i sempre fuig de les convencions socials.