Un cop establert que la cuina catalana té almenys cinc espais amb els quals s'interrelaciona l'ibèric, el pirinenc, l'occità, l'europeu i el mediterrani, el problema és que Espanya no la reconeix com una cuina nacional.
El llenguatge no és innocent: fins i tot tractant-se d'una cosa tan aparentment innòcua com la cuina, per alguns, gairebé en l'apartat de la jardineria i altres treballs domèstics. Ans al contrari, sota la suposada neutralitat, hi ha una ideologia determinada, no pas separada de la ideologia dominant de caire nacionalista estatal, ambiental o «banal» i, per tant, que pot passar com a desapercebuda.
Es tracta, doncs, de reflexionar sobre el discurs mediàtic i acadèmic sobre la cuina catalana, que tant si cultiva un regionalisme «catalunyer» -perfectament integrable en el discurs estatalista- com si practica un discurs més agressivament espanyolista, no deixa de proposar-nos sempre un mateix missatge adreçat a situar la cuina nacional dins una cuina «nacional» espanyola -com una parcel·la regional-.
L'espanyolització de la cuina catalana, justament, es pot valdre tant del regionalisme i del localisme -suposadament catalanista- com del fet d'obviar la perspectiva dels Països Catalans, que trenquen amb la idea regional espanyola. A la Catalunya Nord -on queda clar que no són espanyols-, en canvi, es reclamen de la cuina catalana, i això és com un cop als morros de la construcció històrica, mediàtica i política d'Espanya.
Una altra estratègia que s'ha revelat molt útil o pròpia dels « tontos útils», és la de potenciar el concepte de «dieta mediterrània», oposat al de cuina catalana, en diluir la cuina nacional en un magma mèdico-geogràfic i en un garbuix de vaguetats, mitges veritats i estratègies comercials. Amb les multinacionals hem topat: i, actualment, tenen més força que qualsevol església. I que qualsevol govern autonòmic, és clar. L'objectiu -que no cal que sigui confessat, ja que es procedeix a través de l'alienació i la síndrome d'Estocolm i l'autoodi, en aquest cas propis dels sectors progressistes-, és la deglució espanyola de la cuina catalana i, finalment incidir en un procés de «substitució culinària» paral·lel al de substitució lingüística. Es tracta de posar de manifest el discurs nacional(ista) espanyol, de fer-lo emergir malgrat l'aparent neutralitat dels textos gastronòmics.
I, naturalment, aquests sectors -com passa en el camp polític- tenen la pell molt fina per denunciar les desviacions del discurs «nacionalista» (o independentista) sense adonar-se del veritable nacionalisme d'estat -tant potent que, com diria Francesc Mira, és ambiental, ni es nota- que ells practiquen constantment, però sense haver-ho de manifestar explícitament, a partir de la rutina i la inèrcia banal dels mots, del llenguatge.
Cuina, nació i neutralitat?. Vegem-ho. Xavier Domingo, en un article gairebé pòstum ( El Mundo) titulat « El nacionalismo del vientre» denunciava el suposat nacionalisme exacerbat dels que fan un discurs nacional de la cuina dels Països Catalans. A l'il·lustre crític i periodista, que va morir en olor de santedat espanyolista se li hauria de recordar la clàssica dita -sense moure'ns de la cuina-, «diu la paella a la caldera: fes-te enllà, cul-negra».
En canvi, el mateix periodista i escriptor -amb Néstor Lujan, dels més aguts que ha tingut Catalunya- havia fet, anteriorment, reflexions molt intel·ligents sobre la suposada neutralitat del discurs gastronòmic, quan escrivia, en català a Set Dies. En un article titulat «El català de la cuina» (4.1.91) escriu: «Presentant l'altre dia a Figueres el nou llibre de Jaume Fàbrega, La cuina catalana de l'Empordà i la Costa Brava, Llorenç Torrado va qualificar els receptaris de cuina com la cosa més neutra del món, paraula que sobretot indica una sorprenent falta de reflexió».
