18 de maig de 2018
18.05.2018

La naturalització de les ciutats

18.05.2018 | 01:05

Fa dos dies, molts mitjans de comunicació informaven que la fauna s'ha multiplicat en aquest darrer any a l'entorn del riu Manzanares de Madrid i que aquest riu abans brut i inhòspid, s'està convertint en un autèntic corredor ecològic. Fa només un any, el titular va ser que la fauna tornava al Manzanares. Aquest retorn de la vida al riu no és casual. Ha estat provocat per la iniciativa política del govern municipal i és fruit d'una estratègia que pretén «naturalitzar» el riu Manzanares al seu pas per la capital d'Espanya.

La regeneració de la riba del Manzanares, que ha suposat l'eliminació de ciment i la plantació d'arbres autòctons, així com l'obertura de comportes per garantir un cabal més gran d'aigua, ha suposat que la vida torni a un riu que l'havia perdut. No només han tornat els peixos, sinó que els han acompanyat tot tipus d'aus aquàtiques. Amb ells, la qualitat de vida i el benestar de molts madrilenys. Ha estat una aposta política exitosa impensable fa només uns anys.

El mateix que ha passat a Madrid fa temps que passa a Girona. És habitual veure blauets, bernats pescaires, colls verds i martinets al cor de la ciutat. D'una manera natural i habitual. Fa quinze anys semblava impossible una situació així. Fins i tot, fa un any, una llúdriga es va acostar a la vora del pont de Pedra, davant del Diari de Girona, per disfrutar d'un brillant dia d'hivern.

Tampoc va ser casual en el cas de Girona. L'aposta per la naturalització dels rius al seu pas per la ciutat és evident i es va fer patent sobretot amb la conservació dels espais naturals que hi havia al llarg dels rius i que habitualment es tallaven. Una aposta que de mica en mica es va estenent als perímetres de la ciutat i que comporta una transició molt més natural entre la ciutat i el seu entorn, a través de la riba dels rius.

Fer que els rius mantinguin una vida que fa anys que s'havia perdut en el pas pels trams urbans no només és beneficiós visualment, sinó que fa de les nostres ciutats espais més civilitzats en demostrar que en la mesura del possible, la dicotomia entre ciutat i natura no és necessàriament incompatible.

Fins i tot tenim, a casa nostra, un exemple més inusual i més interessant: el cas d'Empuriabrava. L'any passat, en complir-se el cinquantè aniversari de la construcció de la marina residencial de la Costa Brava, es va anunciar que un dels objectius de futur del municipi és relligar la marina amb el seu entorn natural. Amb els Aiguamolls de l'Empordà i l'entorn agrari de Castelló d'Empúries. I a més, convertir els Canals d'Empuriabrava, en veritables corredors biològics entre una banda i l'altra del Parc Natural. De fet, fa temps que es pot observar com moltes espècies utilitzen els canals com a corredor natural. I fins i tot, l'any passat es va poder veure com alguna cigonya havia fet el seu niu al mig de la urbanització. No em negareu que fer que la natura, els aiguamolls, «entrin» a Empuriabrava no té un missatge molt positiu per a molts altres municipis.

I aquesta tendència a contemplar la ciutat com un espai on hi ha diversitat ornitològica, cada vegada és més clara. Fa alguns anys que es va publicar per exemple, la guia 50 ocells a Figueres, on Sergi Castillo descriu la cinquantena d'ocells que es poden contemplar a la capital de l'Empordà assenyalant els diferents espais per on es mouen. Es pot fer observació ornitològica al bell mig de les ciutats.

Amb aquests, però també amb molts altres exemples, podem veure com la tendència de naturalitzar les ciutats, de tornar a mirar de cara a la natura que envolta els nuclis urbans és imparable. I una tendència que ens acosta a l'harmonia de les ciutats i sobretot dels ciutadans amb la natura. Que no calgui marxar de les ciutats per respirar naturalesa, tranquil·litat i aire pur. Això que ja vam descobrir fa anys amb els parcs urbans, fa un pas més amb la naturalització dels espais vius que teníem als nuclis urbans, però que per inconsciència o per manca de voluntat política els teníem desnaturalitzats.

Sovint sentim a dir que és l'hora de les ciutats. I no en tinc cap dubte. Ara, ciutats més naturals, més sostenibles, més delicades i més equilibrades. Que marxin de la idea que tenim de les ciutats sorgides de la revolució industrial, on el ciment era l'element cohesionador. Anem a ciutats més vives, i més diverses. També des del punt de vista biològic.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook