Són dies d'una gran efervescència a Girona. Gent de totes les edats i procedències visiten carrers i places, patis i monuments de la ciutat i inventen tants recorreguts com possibilitats reals ofereix el mapa de la ciutat i els seus muntatges florals. Els més aplicats i interessats van fent creuetes en el mapa per saber què han vist i què els queda encara per veure; segueixen la mateixa tècnica, en una mena de revifalla de la infantesa, que fan servir els nens i nenes per a les col·leccions de cromos.

He escrit, però, que els dies que em semblen més apassionants són els dies immediatament anteriors a l'arribada de la gran afluència de visitants; m'interessen més els preparatius que la mostra. Les anades i vingudes de camions i furgonetes amb materials diversos, els treballadors i treballadores i els voluntaris i voluntàries que fan un parèntesi a les seves vides i s'instal·len hores i hores en el centre històric de la ciutat per fer les seves intervencions florals curosament dissenyades i preparades amb anterioritat. Són moments de gestació, d'expectatives, de somriures esperançats en les mirades, d'il·lusió per la promesa d'una realització completa i d'èxit. Són els moments que permeten encara una aturada en el camí, un refresc i un entrepà en algun bar o terrassa del centre de la ciutat, uns instants per la reflexió íntima sobre la marxa de la feina i pel compte enrere del dia i l'hora de la inauguració. La imatge d'una obra en curs, d'un projecte a mig fer, de les interioritats del muntatge és realment un moment apassionant.

Els preparatius són actius, trepidants, la visita dels espais ja acabats és més contemplativa, passiva, d'anar passant, de recorreguts i itineraris que es fan i es desfan en les mateixes giragonses de la trama urbana de carrers i carrerons estrets i costeruts.

Temps de Flors és com fer dissabte una vegada l'any. Una endreça generalitzada, des de la llera de l'Onyar fins els racons més amagats on no sempre arriba l'acció benefactora de la neteja urbana. Tot ha d'acabar en perfecte estat de revista. La intensitat d'aquests dies té el corol·lari de la ressaca posterior, d'una mena d'abaixar els braços amb la satisfacció de la feina feta i la seguretat que la pressió dels dies passats ja no tornarà fins al cap d'un any. A vegades penso que ens aniria bé una mostra floral cada dos mesos per mantenir sempre la ciutat en estat de perfecta revista.

Un dels atractius de la setmana de les flors és la mateixa densitat i intensitat de visitants. Els accents, les parles, les procedències. Seria interessant de convertir l'exercici quotidià de trobar grups dels llocs més diversos de la geografia catalana i de fora en una cartografia dels visitants. El mapa que en resultaria ens faria ben evident quin és l'atractiu i quina la força de Girona, Temps de Flors. Sense anar més lluny la setmana anterior a Temps de Flors vaig anar a Canet de Mar per participar en una de les «Àgores del Centru». I vet aquí que al costat del cartell on s'anunciava la meva conferència hi havia un cartell que anunciava un autobús per venir a Girona.

No cal dir doncs que any rere any Temps de Flors obre portes, finestres i balcons, d'oportunitats meravelloses que la ciutat ha de saber aprofitar i administrar. En una setmana densíssima el nostre patrimoni esdevé un immens aparador obert al món i cada any hauríem de retre homenatge als col·lectius que cada any ho fan possible i als col·lectius que des dels orígens van saber articular un model que s'ha anat adaptant i que des de la modèstia dels primers anys més concentrats a premiar «testos amb flor», «rosa individual», «rams», etc ha evolucionat cap a la complexitat de l'oferta que avui ens mostra el centre històric en plenitud.

Finalment no vull acabar sense referir-me als aspectes subjectius i opinables de la mostra que cada any donen per alguna polèmica. Si ens atenem per exemple al rebombori generat l'any passat per l'acció a les escales de la Catedral hauríem de dir que sense tanta polèmica i amb més indiferència el muntatge d'enguany també ha generat opinions contrastades i sobretot ha deixat clar que no es pot pensar una intervenció en funció dels efectes lumínics nocturns si la major part de les hores d'exposició són en horari de dia. Personalment penso, i és del tot discutible, que les intervencions a les escales de la Catedral n'haurien de mantenir el caràcter transitable i que impedir l'ús de les escales per pujar a la Catedral o baixar és sostreure als visitants un dels plaers actius més apassionants que és fer servir la monumentalitat barroca per transitar entre pedra nummulítica erosionada pels segles.

Una altra qüestió recurrent és la de la utilització de materials de caràcter no vegetal en la mostra. No hi ha res a dir en termes generals; però per posar només un exemple a mi em sembla que no toca posar elements de plàstic a la llera d'un riu. Les lleres essencialment vegetals es poden reforçar i embellir amb una intervenció vegetal però en canvi es desvirtuen com a paisatge si s'hi introdueixen elements impropis que modifiquen la funció primigènia del riu.

I encara una darrera qüestió. Temps de Flors té dinàmica pròpia i al meu entendre no cal afegir-hi gaire activitats complementàries. No calen activitats de dinamització paral·leles perquè justament el que cal és una ordenació prudent dels fluxos de públics que arriben massivament.

Una ordenació prudent vol dir compensar de forma adequada l'esforç que fan els nostres visitants en el seu recorregut de tal manera que el gaudi i el plaer estètic experimentat prevalgui per damunt del cansament inevitable pel recorregut. Que el premi de l'esforç sigui com el plaer de la coronació d'un cim.