És un argument fàcil, simple, trampós i habitual que utilitza la dreta per atacar determinats polítics d'esquerra: «vostè és un hipòcrita, perquè parla de lluita de classes i està folrat». Pasqual Maragall, Pere Portabella i, salvant les distàncies (polítiques i pecuniàries), els germans Salellas, a Girona, han estat alguns dels acusats injustament de predicar allò que no practiquen, de gauchedivinisme. Per als conservadors, defensar els drets dels més pobres sense ser-ho resulta una contradicció imperdonable (si ets ric, preocupa't pels rics, que les classes baixes ja s'afaiten i poden defensar-se soletes). Pablo Iglesias i Irene Montero, parella i d'esquerres, en tant que dos dels lideratges més evidents de Podem, van arribar a la política a rebuf del 15-M, ara fa set anys clavats, abominant «la casta», concepte encunyat pel podemisme com a crítica furibunda al sistema espanyol de partits. Havien de trencar el sistema, fer volar pels aires les forces tradicionals i enterrar la vella política; però han acabat comprant-se un xalet amb piscina de 600.000 euros a Galapagar, als afores de Madrid, decisió que els ha reportat una pluja de crítiques. Es pot ser d'esquerres i pagar una hipoteca de 1.600 euros al mes? Sí. Ara, no s'hi val a fer allò que abans has criticat sense embuts: preguntava Iglesias fa uns anys al Twitter, en referència a Luis de Guindos: «Entregaries la política econòmica del país a qui es gasta 600.000 euros en un àtic de luxe?».

El cas d'aquesta parella constitueix la prova que el sistema, l' statu quo, és molt més poderós del que els revolucionaris a vegades es pensen. El tàndem Iglesias-Montero han passat de voler canviar el món a sucumbir a «la casta». Ja poden donar explicacions, que ara en formen part. Ja són, molt a pesar seu, statu quo, i, a ulls de tothom, han seguit els principis de Groucho (no pas de 0) Marx. Tenen el dret d'anar a viure allà on vulguin i de comprar-se la residència que puguin; però els correspon aguantar les crítiques, donar la cara i, potser, admetre que la retòrica que propagaven quan eren revolucionaris contenia altes dosis de fum i de demagògia d'estar per casa. Tornant a la pregunta: s'hi val a viure bé i ser d'esquerres? Sí.

Ara, prendre el pèl al personal ja són figues d'un altre paner.