La sostenibilitat turística és un assumpte i una responsabilitat individual i, a més, col·lectiva. Dies enrere vaig anar, un any més, a la fira del turisme de reunions que té lloc a Frankfurt, un esdeveniment en el qual -de manera similar a IBTM World, que té lloc a Barcelona- es troben els representants de la demanda MICE de tot el món -uns convidats i altres pel seu compte- amb els de l'oferta, ja siguin destinacions, ja hotels, ja organitzadors d'activitats i intermediaris. A banda dels contactes i de les reunions relacionades amb el meu interès professional, hi havia una conferència de premsa a la qual tenia especial curiositat per assistir. Es tractava, concretament, d'una presentació de la col·laboració de l'oficina de turisme de Copenhaguen amb un doctorand danès sobre la ciutat i la seva sostenibilitat com a destinació.
El futur doctor universitari va revelar que la capital de Dinamarca no va poder presentar la seva candidatura a 42 congressos celebrats l'any 2017 que haguessin generat 330.550 estades en hotels o pernoctacions amb una mitjana de 7.870 per congrés. I la raó per la qual no es va poder presentar la candidatura va ser molt senzilla o molt complexa, segons com es miri: perquè cap professional de recerca danès va voler tenir un rol destacat com a cap visible de les diferents candidatures.
És, doncs, evident la posició de molts acadèmics d'aquell país que refusen donar suport a l'organització de determinats congressos i ho fan al·legant com a arguments d'oposició la petjada de CO2, la festa i programa social que implica la celebració, la saturació de missatges de correu electrònic i les conferències depredadores entre altres «mals» o si més no inconvenients per a la seva qualitat de vida. La dada em va sorprendre, però no gaire. Cal tenir present que la capital de Dinamarca, que conec prou bé per haver-la visitat moltes vegades personalment i professionalment des de fa uns 45 anys i sobre la qual vaig escriure una guia turística, va ser pionera en comportaments ecològics i de productes i serveis «orgànics». I que es troba en els primers llocs en les llistes de transparència, manca de corrupció i felicitat dels seus habitants.
En una altra ciutat del nord europeu, Amsterdam, els responsables de la seva promoció turística han acordat reduir-la per considerar que les arribades aconseguides són ja massa nombroses.
Mentre a les esmentades destinacions succeeix això, en algunes ciutats del sud d'Europa s'ha destapat la caixa dels trons i dia rere dia es discuteix sobre els efectes depredadors de cert tipus de turisme, com ara l'urbà i el de masses a les costes i platges. Els que no volen -no volem- la depredació del territori defensen -defensem- la sostenibilitat turística com a garantia de continuïtat dels efectes positius del turisme. Que són molts.
Dit això, caldria posar la màxima atenció en aquelles destinacions, sobretot urbanes, que pateixen una alta demanda d'allotjament diferent a l'hoteler tradicional o dels apartaments legals. Dit amb precisió, amb molta oferta en habitatges particulars no sempre conformes a la legalitat i reglamentacions vigents. Per una banda, sorgeixen nous «empresaris» -propietaris de pisos particulars- desitjosos de recol·lectar el mannà de les reserves a través de les mal batejades xarxes col·laboratives a Internet. I, per una altra, les empreses i fons d'inversió voltors que fan fora dels centres de les ciutats els seus habitants de tota la vida per poder oferir allotjament turístic. Succeeix a Girona, Barcelona, Palma, Donostia/Sant Sebastià, sense esmentar ciutats italianes.
En el meu arxiu hi tinc nombrosos articles -i vídeos- de diferents èpoques amb intervencions debatent sobre el model turístic i els seus suposats límits cada vegada que ha sorgit una de les periòdiques crisis de demanda. Ara, en canvi, no es tracta d'un debat sobre el model per manca de demanda sinó per tot el contrari: un excés en determinades destinacions, que provoca un creixement desordenat i no planificat de l'oferta d'allotjament en general.
