L'error dels Iglesias no és el xalet, sinó la consolidació d'una parella al capdavant d'un partit polític. Pablo Iglesias no ha promocionat una dona com a portaveu, sinó a la seva dona. El càrrec procedeix del vincle, en un tret patriarcal més anacrònic que conservador. Fins i tot el referèndum de dimissió plantejat pel secretari general de Podem afecta des de la pròpia pregunta al matrimoni laic, consagrat o condemnat com a Família Reial del partit emergent. Ni Corea del Nord va aconseguir una incongruència tan gran.

Els Iglesias reclamen ara l'aplaudiment insostenible de la seva base a un gest de detestable incoherència, o el rebuig inevitable a la consideració monàrquica del partit, que s'entendrà com un menyspreu a la tasca duta a terme pel seu líder providencial. Els rics poden tenir idees avançades i sovint són els progressistes més exemplars, però els esquerrans genètics no poden retrocedir a nous rics, comprant-se un pavelló de caça que Berlanga envejaria per a La escopeta nacional. No és només un gest. Per sustentar la sucosa hipoteca contreta pels Iglesias, els bancs han de desnonar sense miraments els inquilins o compradors que no atenen a les seves obligacions econòmiques.

Quan es va descobrir el màster falsificat de Cifuentes, va dimitir un diputat gallec de Podem. En un país el president del Govern del qual va cobrar sobresous en negre, segons el tresorer de la seva formació, dos diputats de Podem se sotmeten a una moció de confiança per no ajustar-se als seus principis sense defraudar ni un euro. L'entusiasta petició de responsabilitats de la dreta no només culpa la deriva dels Iglesias, que de sobte consideren el Rei un paio fantàstic i es posen el jou del contracte d'esclavitud hipotecària. També reconeix que la proposta inicial de Podem, complir escrupolosament amb el mandat constitucional sobre l'habitatge, era justa i necessària. Sempre grandiloqüents, els Iglesias presumiran que van canviar de riba per demostrar que el seu bàndol tenia raó. Abans i ara.