Cap al 1946 o el 1947, quan l'esquerra governava a Anglaterra per primera vegada en la història (excepte un parèntesi d'uns mesos el 1929), George Orwell va escriure que el pitjor enemic d'un partit polític d'esquerres que acabava d'arribar al poder era la seva pròpia propaganda, aquesta mateixa propaganda que li havia permès arribar al poder. Per què? Molt senzill: perquè les imposicions de la realitat farien impossibles moltes de les promeses o desmentirien molts dels judicis de valor amb què aquest partit havia convençut l'electorat. I això que l'esquerra laborista que va governar la Gran Bretanya en aquells anys -amb Clement Attlee al capdavant- va ser d'una honestedat i d'una exemplaritat sorprenents.

Convé recordar els fets, perquè aquella esquerra va imposar el seu programa enmig d'una economia destruïda per la guerra, amb un sistema bancari pràcticament en fallida i amb la població sotmesa al racionament per la manca de recursos. Però tot i això, l'esquerra britànica va crear el Sistema Nacional de Salut, va nacionalitzar l'electricitat i els ferrocarrils, va construir milers d'habitatges socials per acollir les famílies que havien perdut casa en els bombardejos i va imposar un sistema fiscal que pràcticament requisava el 80% dels guanys als més benestants. La moda dels exilis fiscals (que van portar anys després els Stones a passar mig any a França o a Graham Greene a radicar-se a Antibes) es va crear en aquells anys de fèrria política fiscal, que per cert els conservadors no van tocar quan van arribar al govern en anys successius, com tampoc van tocar la política d'habitatge ni de salut. Aquell compromís polític de respecte mutu entre dreta i esquerra va crear el model d'Estat del Benestar que per sort va acabar imposant-se en tota l'Europa democràtica. I fins que Margaret Thatcher va arribar al poder als anys 80, la política britànica va ser pràcticament la mateixa que va dissenyar el laborista Attlee el 1945.

Clement Attlee, per cert, vivia en una casa de classe mitjana a Stanmore Road, amb un jardí molt semblant al de milers dels seus compatriotes i amb un galliner en què criava gallines, com feien també milers dels seus compatriotes en aquells anys de cartilles de racionament i de manca de menjar. Hi ha una foto en què es veu Attlee donant menjar a les seves gallines amb les seves dues filles, que l'ajuden i semblen molt contentes de fer-ho. La foto pot semblar propaganda, i potser ho era, però tothom sabia que aquell home i la seva família vivien així. Eren austers i es conformaven a tenir una casa com qualsevol altra casa de la seva classe social, ni molt millor ni molt pitjor que les dels seus compatriotes. Orwell, que va col·laborar amb el govern d'Attlee i el va defensar tant com va poder, no es referia a la forma de viure dels laboristes quan va escriure aquella frase sobre la propaganda com el major enemic dels partits d'esquerra. Es referia a aquesta vella temptació de l'esquerra de cridar més del compte i de prometre coses que tothom sabia que eren impossibles.

I aquí és on apareix el problema de la casa de 600.000 euros que s'han comprat Pablo Iglesias i Irene Montero. En principi, no hi hauria res a objectar, ja que els diners els han guanyat de forma honrada i cadascú és molt amo de viure on vulgui (si és que pot pagar-s'ho, és clar). El problema és la mena de propaganda que ha portat Iglesias i Montero a liderar un partit amb cinc milions de votants, perquè de sobte aquesta propaganda s'ha convertit en el seu pitjor enemic, com deia la frase d'Orwell sobre els laboristes britànics que van arribar al poder el 1945. Tot el discurs d'Iglesias i Montero es basava en el ressentiment social i en l'agitació dels pitjors instints cap als que vivien de forma obscena mentre una gran part de la població vivia sotmesa a les retallades i a la precarietat laboral. L'odi contra la casta i contra els rics -tots tenim memòria- va alimentar contínuament el combustible ideològic de Podem. I Pablo Iglesias, a més, presumia de viure en un barri obrer i de no tenir amb prou feines despeses perquè era una persona extremadament austera (que es conformava amb un sou que era tres vegades el salari mínim).

Iglesias i Montero podrien haver fet com el gran Clement Attlee i viure en una casa normal de classe mitjana en un barri normal. Però se n'aniran a viure a una casa que no està a l'abast de moltes famílies de classe mitjana com ells dos diuen ser, amb piscina i parcel·la de dos mil metres quadrats i una caseta de convidats. Es miri com es miri, és molt difícil imaginar com es podrà pagar aquesta casa amb un sou individual de tot just dos mil euros al mes. Aquí hi ha alguna cosa que no encaixa. I sobretot, que demostra fins a quin punt hi havia molt postureig en la demagògia histèrica amb què Pablo Iglesias va irrompre en la vida política ara fa quatre anys. Espero que els seus votants no ho oblidin.