El que fan els CDRs és vell. Molestar els catalans i perjudicar Catalunya -ja sigui tallant carreteres, ja sigui empastifant les platges de creuetes- no és més que violència de gènere. A l'engròs, però violència de gènere. T'estimo molt, ets la meva vida, però si no ets com jo i només jo vull que siguis, et faré la vida impossible. Et pegaré, et violaré, i si ni així t'avens a obeir-me, ho sento molt però et mataré, seràs meva o de ningú, tant és que et diguis Catalunya o Antònia. I com que és seva, es permeten dur-la a garrotades pel bon camí -el que ells consideren bon camí-, si se'n desvia un mil·límetre. Els que apallissen la senyora i els que maltracten Catalunya són uns covards que, en no tenir valor d'enfrontar-se al seu enemic real -la seva pròpia frustració o el Govern espanyol, és igual-, l'emprenen a cops amb qui tenen més a prop i saben que no es defensarà.
Però bé, com que en aquest país ens toca aguantar-nos si no volem ser titllats d'insolidaris i botiflers -això anant bé, perquè si qui ens acusa ha passat un mal dia a l'oficina, ens apujarà el grau fins a «feixistes» o «falangistes», així, tal com sona-, proposaré modestament algunes solucions de compromís, que ajudin a la convivència. La primera, si em permeten, serà la d'habilitar platges específiques on els plantadors de creuetes es vagin a divertir. Igual que hi ha platges per a gossos, hi pot haver platges per a CDRs, on uns i altres puguin fer les seves necessitats -ensumar el cul als congèneres, plantar creus, etc.- amb tota llibertat. I el que és més important, sense molestar la gent estranya que quan va a la platja no aspira a res més que espatarrar-se al sol, remullar-se cada X temps i mirar tetes. Si m'apuren, fins i tot gossos i CDRs podrien compartir les mateixes platges, sempre que les protectores d'animals no hi vegin maltractament. En aquests espais acotats, a més, es podran moure amb tota llibertat, sense necessitat d'anar lligats. I els gossos, tampoc. Per arrodonir-ho, res no faria més feliços els quissos de platja que una munió de creus contra les quals poder aixecar la pota quan la bufeta és plena. Això podria ser l'inici d'una gran amistat entre els dos col·lectius.
L'altra proposta va dirigida als catalans normals, si és que encara es considera normal la gent que ni talla carreteres, ni pega a la senyora, ni clava creus a les platges. Aquests també poden col·laborar. M'explico. Hem d'entendre que és molt dur per a les persones que caminen amb un llacet groc al pit, un pin dels presos polítics, un fulard groc al coll i l'enganxina d'una estelada al mòbil, que ningú els faci cas. Preparar tot el kit requereix una bona estona i és frustrant que després, pel carrer, no és que ningú es molesti, és que ni tan sols els miren, no valoren la gran tasca d' atrezzo que hi ha al darrere. Davant la indiferència dels vianants, és normal que decideixin dur a terme accions més emprenyadores a les carreteres, a les platges, als carrers o on sigui, a ningú li agrada que es menystingui la seva feina. Ells només volen emprenyar, per Déu! No ens costaria res, als normals -si és que encara ho som, recalco- insultar els que duen llacet groc, simular que ens ofèn el seu aspecte, escopir al seu pas. Ja sé, ja sé que en realitat tant se'ns en fot, però no costa res fer-ho veure, així ells seran feliços i, el que és més interessant, no es veuran en l'obligació d'embrutar platges. Pensaran que ja ens han molestat -que ja han donat una plantofada a la senyora-, i tan contents. Són una manada. La manada de les creuetes.
