Fa anys ser un friqui era una mena de pertinença a un concepte de raresa despectiva que aquell qui la patia, que la sentia com a pròpia, intentava portar-la amb la major discreció possible, d'amagatotis, fent-la visible només entre els cercles més íntims o afins. De la mateixa manera que han fet els homosexuals i els vegans, els friquis també han sabut sortir del seu armari i abraçar els nous temps amb fermesa i convicció, per defensar una manera molt concreta d'entendre la vida, fins al punt que experts en la matèria -entre els quals m'hi incloc- afirmem de manera quasi unànime que actualment, en plenes jornades de celebració de l'Orgull Friqui, estem vivint la primera gran època daurada del moviment. Molt llunyans queden ja aquells senzills i primerencs condicionants que definien al friqui original com un fan obsessiu de sèries i pel·lis de culte, un col·leccionista compulsiu de samarretes, ninots o objectes relacionats amb la cultura pop i, per extensió, un tarat amb la sempiterna aspiració de dominar el món. Durant els darrers anys, el friquisme ha ampliat horitzons, ha allargat la mà a quasi tots els sectors sociopolítics, fet que ha ampliat el ventall de factors que expliquen la seva essència però que alhora també l'ha desvirtuat. Aquests són els principals:

- Internet i les xarxes socials. Al friqui li ha costat sempre comunicar-se tête à tête però gràcies a la tecnologia 2.0 i 3.0 ha trobat una taula de salvació, al seu gran Deus ex machina que li ha permès excel·lir en la comunicació i difusió dels seus ideals.

- Els memes i l'efecte viral. L'humor és una de les grans virtuts indissociables del friquisme que ha trobat en el meme, un acudit visual, directe i de vegades massa tronat, la seva màxima expressió. La majoria de peces virals remeten a l'humor com a llenguatge universal.

- Eclosió del «cunyadisme». Les xarxes socials han democratitzat la veu i l'opinió de l'individu, preparat i no tant, convertint a molts en personatges mediàtics o celebritats. Youtubers i influencers han hagut de compartir, amb tertulians clàssics, el lideratge d'opinions. Aquest procés ha virat, doncs, cap a un nou friquisme molt allunyat de l'original i que ha fet proliferar a falsos profetes del veritas veritatis.

- Polítics 3.0. En aquesta línia s'hi ha afegit la classe política que lluny de mantenir-se aliena, ha acabat sucumbint a l'influx d'aquest friquisme generalitzat. L'era del Gran Germà ens ha fet partícips dels temeraris i infantils exabruptes mediàtics de Donald Trump, de l'absurditat inherent a la legalitat caduca i corrupta de M. Rajoy i la seva tropa, de les entranyables performances de Rufián, dels contradictoris postulats marxistes de les esquerres o de l'èpica buida de seny, memòria i intel·lecte de Puigdemont i les seves groupies, exemples irritants que han fet entrar la política en el terreny del friquisme més paròdic i autodestructiu: el del descrèdit absolut.