El fiscal Fernando Rodríguez Rey tenia un dilema preocupant a finals de 2012. Havia d'afrontar un judici important i, com sempre en aquests casos, corria el risc que una vegada acabada la vista es quedés amb un pam de nas. La instrucció havia durat 13 anys i la col·laboració d'aquells que tenien les proves i sabien perfectament com havien succeït els fets, era nul·la. Ja feia setmanes que acusacions i defenses estaven ultimant un pacte. La disjuntiva era difícil però clara: arriscar-se a anar a judici amb el perill de perdre-ho tot o quasi tot o pactar i que una part de la veritat (encara que fos petita) quedés negre sobre blanc en una sentència. Rodríguez Rey va optar per la segona opció però es va guardar un as a la màniga; si volien pacte, endavant, però el partit implicat en l'assumpte no podia quedar immaculat. Així és com aquell fiscal va rescatar de l'oblit l'article 122 del Codi Penal que va permetre condemnar a títol lucratiu la Unió Democràtica de Duran Lleida pel cas Treball (també conegut com a cas Pallerols). Es va obrir un camí que anys més tard va permetre condemnar Convergència en el cas Palau i ara al PP en el Gürtel. Les lleis les aproven els polítics (a vegades pensant més en ells que no en l'interès general) i, també a vegades, topen amb fiscals hàbils i llestos.
