Antoni Dalmau portava divendres al seu article setmanal a Regió7 una vella pregunta: com és que l'Estat espanyol no s'atreveix a practicar amb el País Basc la mena d'espoli fiscal que sí que aplica a Catalunya? Mentre a aquesta li neguen el pa i la sal d'un finançament al nivell de la seva aportació i unes inversions a l'altura del seu dinamisme i del seu potencial, al País Basc se li manté un règim fiscal de discriminació positiva malgrat ser un ter-ritori força més ric que la mitjana.

Per què? Avanço una possible resposta: això passa perquè Catalunya no castiga aquells partits que perjudiquen les finances catalanes, a diferència del que passa a Euskadi. Allà, des de la recuperació de l'autogovern, és a dir, des de fa prop de quatre dècades, el sistema de concert econòmic i la negociació a cara de gos de la «quota basca» (aportació de la hisenda pròpia basca a les despeses generals de l'Estat) han estat dogma de fe no només per als partits sobiranistes sinó també per a les filials basques dels grans partits espanyols.

Ni PSOE ni PP s'han atrevit a defensar que Euskadi hauria de contribuir més i rebre menys, o que hauria de formar part del règim comú de finançament autonòmic. I no ho han fet perquè se'ls hauria tirat tothom al damunt, començant per les seves bases i continuant per empresaris, sindicats i associacions de tota mena. Només Ciutadans incompleix ara la regla, perquè s'estima més sacrificar vots en aquell territori per guanyar-ne a la resta. Però els altres aspiren a tenir un pes en la política basca, sigui la nacional, la provincial o la municipal.

A Catalunya, els partits que fan costat al finançament insuficient, a la discriminació en les inversions, a la presa de pèl continuada, als diversos mecanismes d'espoli fiscal, continuen tanmateix rebent vots a les successives eleccions. És del tot sorprenent que no se'ls tiri tota la societat al damunt. Que les patronals no els desqualifiquin per no aconseguir infraestructures, que els sindicats no els blasmin per no contribuir a millorar el «salari social» dels serveis públics, que la societat civil no els processi per asfíxia. Estan perjudicant objectivament el benestar dels catalans i a una part important de la població li és exactament igual.

Si la independència, com sembla, va per llarg, comprometre tots els partits en un finançament just hauria de ser un objectiu de mobilització nacional. Si ells no es belluguen, que ho faci la societat.