Com passa amb les pel·lícules, que acaben convertides en la perfecta representació d'alguns episodis vitals, determinades cançons s'erigeixen en himnes personals, en persistents bandes sonores d'aquelles essències d'un mateix que sobreviuen al pas del temps. La meva és Glory days, de Bruce Springsteen. Segurament no és la millor de les seves cançons, ni tan sols la més icònica, però per un motiu o un altre és la sintonia d'alguns dels millors moments de la meva vida. Soc capaç de recordar, per exemple, el primer cop que la vaig escoltar, o almenys que vaig prendre consciència que m'agradava: tenia 11 anys, i per tant era a finals del 87. Un cop vaig lliurar-me al culte desfermat al cantautor de Nova Jersey, a banda de la infinitat de vegades que l'he escoltat perquè volia, se m'ha aparegut en contextos i situacions tan concretes com fonamentals. Va sonar, per exemple, en un casament que, amb els anys, s'ha convertit en metàfora del pas a la vida adulta; en nits que s'acostaven al seu final i en el transcurs de converses que sempre mantindràs enregistrades a la memòria, o en concerts del mateix Springsteen en què t'has adonat que a la vida, per difícil que t'ho posi, sempre trobes un motiu per a una mínima celebració. En el fons la lletra no es correspon amb cap d'aquests passatges, perquè el seu pòsit és més amarg, més crepuscular, però igualment Glory days, amb la seva alegria formal, amb la seva eclosió dels teclats, em recorda amb insistència que hi ha una part de mi mateix que continua intacta, immune a les derives anímiques i les contraindicacions de la vida adulta. No és nostàlgia, ni vocació redemptora, perquè al final la cançó és el subratllat de les pròpies vigències, i no del que s'ha perdut o et sembla irrecuperable. Cada cop que sona, sigui perquè vull o per caprici de l'atzar, recordo com he arribat fins aquí, i en conseqüència qui soc. Me la sento meva perquè s'hi reflecteix una part de mi, perquè quan sento l'intro de guitarra la reconec de seguida i sincronitzo el meu «yeah!» amb el del Bruce. Sí, Glory days m'arregla els dies, em positiva els fracassos, m'esperona els projectes. I de la mateixa manera que hi ha cançons que et fan una mica més feliç, n'hi ha que t'enfonsen en la misèria perquè tenen el do d'apel·lar als racons més foscos de la teva ànima. La meva és Creep, de Radiohead. Però això ja donaria per a un altre article. O un llibre.