Després de la demolidora sentència de l'Audiència Nacional, la pregunta que ara es fa la gent és si el senyor Mariano Rajoy podrà resistir les peticions de dimissió que li plouen de tot arreu. Excepte (de moment) el seu propi partit, la resta de l'arc parlamentari i la majoria dels mitjans, són unànimes a demanar-li que renunciï a la presidència del Govern. En una situació com aquesta qualsevol altre ja hauria dimitit, però sabent que la seva forma d'estar en política sembla guiada pel lema que va fer famós Camilo José Cela: «A Espanya qui resisteix guanya», cal pensar que intentarà aguantar els cops que ara el tenen a la vora del KO. Com fa un boxejador en dificultats, agafant-se al contrari, buscant alleujament entre assalt i assalt, i guanyant temps a l'espera d'una més que problemàtica recuperació. Encara que sense tirar mai la tovallola.

La veritat és que ho té difícil, però la seva passada trajectòria política permet vaticinar que aquesta és l'opció que ha escollit. Quan va patir el 2008 la segona derrota electoral contra Zapatero, un sector del seu partit, encapçalat per Esperanza Aguirre, va estar a punt (figuradament, clar) d'empènyer-lo al carrer des del balcó de Gènova. La foto del candidat abraçat per la seva dona, plorosa i emocionada, presagiava la fi d'una llarga carrera política. Però va resistir, i després va venir el congrés de València, i la seva tercera candidatura a la presidència del Govern el 2011 que va acabar guanyant per majoria absoluta. Va ser una legislatura complicada, amb les finances a punt de ser rescatades per la Unió Europea, intensa contestació social, abdicació del rei Joan Carles, i increment de les pulsions separatistes a Catalunya. I tota aquesta tensió desemboca a les eleccions de 20 de desembre de 2015, en les quals el PP es converteix en la força més votada d'un sistema parlamentari renovat que liquida el bipartidisme imperfecte que regia des de l'inici de la Transició.

La impossibilitat de formar un govern estable converteix Rajoy en president interí mentre no es convoquen noves eleccions el 26 de juny de 2016 en les quals aconsegueix una més còmoda majoria relativa que li permet perllongar la seva etapa de govern fent equilibris amb els pressupostos i amb el desafiament independentista català. Fins fa quatre dies, quan l'impetuós i poc reflexiu secretari general del PSOE, Pedro Sánchez, presenta una moció de censura per a la qual no té més garanties d'èxit que la que li puguin prestar Podem i els partits independentistes.

Arribats a aquest punt caldrà preguntar-se com en les antigues sèries de misteri per capítols: Escaparà el senyor Rajoy d'aquesta situació tan compromesa? És complicat endevinar-ho. Pel que es diu en els mitjans l'estratègia de l'assetjat president tendirà a crear dos estats d'opinió. D'una banda, al·legar que la corrupció del PP procedeix fonamentalment de l'etapa d' Aznar. I d'una altra, que amb la moció de censura el PSOE s'alia amb els que volen «trencar Espanya».

L'equilibrisme de Rajoy em recorda la famosa pel·lícula de Harold Lloyd, L'home mosca, en la qual el protagonista lluitava per no caure al buit agafant-se a la façana d'un edifici. I al final, després d'una llarga i angoixant seqüència, ho aconsegueix.