El prestigiós advocat i ex-jutge alemany Wolfgang Schomburg ha lamentat el silenci eixordador d' Angela Merkel respecte a l'euroordre emesa per les autoritats espanyoles en relació a l'extradició de Carles Puigdemont. Vull ara concentrar el meu interès en l'expressió del jutge que lamenta el «silenci eixordador» de la cancellera. Sé de cert que es tracta d'un recurs retòric, podríem dir poètic. En ajuntar dos contraris -en aquest cas el silenci eixordador- es produeix un sentiment d'estranyesa que deriva en l'emoció poètica. Els estudiosos dels recursos poètics en diuen oxímoron i es tracta d'apropar o juxtaposar en una mateixa frase dos conceptes que es contradiuen i que, al primer cop d'ull, poden parèixer absurds; però que t'obliguen a cercar un nou significat. En trobaríem molts d'exemples en el llenguatge quotidià: un «instant etern», la «guerra santa», una «calma tensa», una «dolça amargor». També els trobarem a la poesia. Segurament els més famosos són la «música callada» i la «soledad sonora» de San Juan de la Cruz. També se'n troben a la poesia de Joan Maragall, de Miquel Costa i Llobera, de Joan Alcover. Més modernament, a Pere Gimferrer: els «llampecs foscos». Són estratègies del llenguatge poètic, però que sovint cerquen infiltrar-se en la vida de cada dia. Potser, una manera quasi secreta d'activar la imaginació.

Segurament, aquesta és un dels deutes que tenim amb la gent que protagonitzà les accions de París, el mes de Maig de 1968. I és probable que a través dels recursos poètics que aquella il·lusió lírica en forma de revolta va posar en acció es filtràs en l'inconscient col·lectiu l'afany d'una vida més lliure i més lúdica. Dia 20 de maig d'aquell any, Jean-Paul Sartre entrevistava Daniel Cohn-Bendit. Sartre tractava de resoldre l'enigma del 68 i reconeixia al jove revoltat que «el que hi ha d'interessant en la vostra acció és que introdueix la imaginació en el poder». Vet ací un altre oxímoron: sovint la imaginació i el poder es contradiuen i són dos conceptes contraris, allunyats. Llavors afegia: «És això que jo anomenaria l'extensió del camp del possible. No en renuncieu». L'extensió del camp de les possibilitats a través de la imaginació és un projecte que sedueix. No en renuncieu, havia dit Sartre. Però aquest és, n'estic convençut, un dels desafiaments d'aquell mes de maig, el cinquantenari del qual celebram. «Siau realistes, demanau l'impossible». És l'aspecte poètic d'aquella revolució que feu una generació que volia refer el món. Que volia canviar-lo des de la imaginació. I feu que la poesia sortís al carrer i es fixàs sobre els murs, sobre les parets, sobre l'asfalt. «Els murs tenen orelles. Les vostres orelles tenen un mur». Potser, encara és així.

Alguns d'aquells escrits em quedaren marcats a la memòria. Molts d'ells són terribles, lluminosos i obscurs alhora: «El bosc precedeix l'home, el segueix el desert». I t'imagines l'home que emprèn un camí per un bosc. Segueix cap endavant, rere seu només queda el desert. Què ha passat? Per on passa l'home el paisatge es converteix en un desert. D'altres, contenen una càrrega d'humor pervers: «Desembotonau-vos el cervell, tantes vegades com us desembotonau la bragueta», «Estimau-vos els uns sobre els altres», «Acudiu als exàmens amb el sexe entre les mans», «Les parets tenen la paraula». Estic segur que són qualque cosa més que un enfilall d'oxímorons, de contradiccions ajuntades en una mateixa frase.

Aquests dies les revistes il·lustrades que ens arriben de França s'han omplert de fotografies que mostren les imatges d'aquells dies lluminosos i blaus. Llavors, només passats dos mesos, el mes de juliol de 1968, el sociòleg i politòleg Raymond Aron, que havia dit que aquell simulacre de revolució no havia estat més que un psicodrama, publicà La Révolution introuvable, una reflexió sobre els esdeveniments de maig on tractava de precisar aquell comentari amb què els havia definit. En digué -i tornà a fer servir dos termes contradictoris-, que era una revolució anacrònica i al mateix temps futurista. Era anacrònica en quant pretenia desvetllar el vell poder de la classe obrera, i era futurista perquè es carregava d'utopies i es dirigia contra l'esclerosi del poder polític i l'autoritarisme. Un autoritarisme fundat, com succeeix ara mateix, en el dret incondicional i injustificat, més que en el coneixement i la competència.