01 de juny de 2018
01.06.2018

La realitat catalana

01.06.2018 | 07:08

Si el que ha passat a Espanya amb la sentència del cas «Gürtel» hagués passat en un país europeu de llarga tradició democràtica com França, Alemanya, Anglaterra i ja no diguem un país nòrdic, el president Rajoy ja hauria dimitit. I si no ho creuen els invito a buscar a l´hemeroteca les dimissions que hi ha hagut els ­darrers anys en aquests països i els seus motius i veuran que són molt menys greus que els que suposa la condemna del PP. Això comportaria o una proposta de nou president a ser votat al Congrés o eleccions. Aquí el Sr. Rajoy es nega fins i tot a assumir la seva responsabilitat i, per això, els socialistes s´han vist abocats, com a primer partit de l´oposició, a presentar una moció de censura, l´única opció que li dona la llei per fer palès que el Sr. Rajoy no hauria de continuar al capdavant de l´Executiu. En aquest escenari els partits de l´arc parlamentari s´han de posicionar respecte a la moció de censura.
En aquest posicionament, com en un mirall que permet veure la realitat des de fora, els partits independentistes catalans ja s´han retratat. D´entrada, sigui quin sigui el seu vot final, els independentistes (més clarament ERC i més tímidament el PDeCat) han deixat clar que no veuen igual el PP i el PSOE. Aquell «tots són el mateix per Catalunya», repetit des d´en Pujol fins a les dar­reres eleccions (quan parlaven des­pectivament dels del 155) resulta que davant una moció de censura que pot fer canviar el Govern ja no és veritat. I això el que ens porta és a les mentides que repetides es volen fer passar per veritats, a les mitges veritats que demostren que descriure en blanc i negre, simplificar la realitat fins a la dicotomia, oblidar-se que hi han els grisos, porta a descripcions falsejades.
S´ha dit i repetit que Catalunya es troba dividida en dues meitats davant l´independentisme. Això és veritat parcialment perquè la realitat és bastant més complexa. Professionalment m´he dedicat a estudiar models de representació de la realitat que no es basin a pensar que davant d´un fenomen, sobretot un tan complex com la independència, només hi ha l´adhesió incondicional o el rebuig total. Això és el que es veu si un sols mira la superfície però no és una descripció acurada de la realitat.
És obvi que hi ha un nucli important de catalans que ha desconnectat d´Espanya, els del «Tot sols millor», però no estic d´acord que aquest grup cobreixi el prop del 48% de catalans que varen votar partits independentistes a les darreres eleccions. Per l´altre costat hi ha el grup dels «Només Espanya» però aquests tampoc no cobreixen el prop del 52% dels votants no independentistes. No he trobat dades fiables per quantificar aquests dos grups i, per tant no ho faré. Però sí que és clar que en un gràfic dels catalans, excloent els de «Tots sols millor» i «Només Espanya», els grups extrems, ens quedaria un grup bastant nombrós de catalans que en més o menys grau trobarien acceptable explorar un nou acord entre Catalunya i Espanya. Aquest grup penso que tampoc cobreix tot el que queda entre els dos grups extrems però sí que algunes enquestes els han quantificat, es diu que són prop d´un 60-65% dels catalans. Curiós no? El grup majoritari segons aquest còmput més fi, més real, es troba amagat en un retrat en blanc i negre on no té visibilitat potser pel fet que a flor de pell avui a Catalunya les discussions entre votants independentistes i no independentistes consisteixen a tirar-se els plats pel cap i això ha portat a la sensació de dues comunitats que no poden ni parlar i, com deia algú que ara no recordo, molts que som curosos hem conservat els amics però hem guanyat silencis clamorosos.
Si aquest retrat és cert que ho és no podem obviar fer-nos una pregunta. Per què aquesta majoria no es visualitza i posa sobre la taula una proposta a consensuar primer a Catalunya i després discutir-la a Espanya? No és cap idea nova i hi ha prou documents, per exemple dels federalistes, per tenir unes idees de base sòlides. Es tractaria de bastir una proposta que una majoria dels catalans podria fer seva, fer visible la majoria social que avui és invisible. Hi ha diversos grups d´opinió, partits i associacions que podrien ser el germen d´un moviment que representes aquesta majoria amagada. Es donen les condicions perquè un projecte d´aquest tipus pugui quallar i Catalunya el necessita, el reclama amb urgència. I no cal oblidar que aquesta majoria de catalans necessitaria fer-se visible també a Espanya perquè avui molts espanyols pensen que Catalunya som una colla d´independentistes sense més i s´hauria de fer una campanya per explicar la veritable realitat de Catalunya per possibilitar l´acostament, el diàleg entre la gent.
I acabo, si la moció de censura dels socialistes guanya i tenim govern socialista (o de PSOE i Podem) seria un bon moment per trobar canals de comunicació, assajar diàlegs que avui semblen impossibles i trobar possibles solucions i en aquest context tenir una proposta consensuada per una majoria de catalans seria molt útil, sinó imprescindible.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema