En un acudit gràfic de Sempé, una dona gran surt de l´església mirant cap a l´altar, cau per les escales i rep la gran patacada. Els sanitaris van a auxiliar-la, la transporten en ambulància medicalitzada fins a urgències, on la porten a quiròfan perquè anestesista, cirurgià i infermeres li salvin la vida. Recuperada, la beata torna a l´església i encén una espelma per donar gràcies a Déu.

Un pare agraït va dir «mags» als metges que van operar la seva filla d´un mes d´una cardiopatia molt greu. El seu relat és una successió de tuits en què sempre parla de professionals amb coneixement i humanitat, tecnologia d´avantguarda i dos hospitals públics i s´entén el sentit figurat de la paraula «mags», no així en els titulars d´un breu a les notícies. Convé dir les coses pel seu nom i, si és possible, amb la paraula més moderada en un país on surt gent al Telenotícies dient que creu en l´aigua miraculosa del sant patró.

Llegim que un policia que salva un nadó que no respirava es converteix en «heroi». És fàcil imaginar la gratitud paterna i aplaudir l´oportunitat i destresa de l´agent en aquesta acció benèfica, però és desmesurat ascendir-lo a heroi. Aquesta inflació procedeix de les convencions de l´11 de setembre de 2001, entre elles, la campanya que va engrandir la qualitat dels herois per empetitir la quantitat de víctimes. És norma de la narrativa maniquea que la qualitat de l´heroi la marca la capacitat del malvat.

L´ús d´hipèrboles, que augmenten la nostra pobresa mental i concorden amb la nova emocionalitat que anomena herois a les víctimes i superherois als desvalguts, és contemporani al poder creixent dels poderosos i al superpoder adquisitiu dels milmilionaris.