Una sèrie d´esdeveniments han centrat la nostra atenció sobre l´Amèrica Llatina en els últims dies: la crisi financera de l´Argentina de Macri, que ha obligat a demanar ajuda de nou a l´FMI que tan mals records porta als argentins; la successió política a Cuba en la persona del president Díaz Canel, la primera vegada des de 1959 que no hi ha un Castro al govern per més que Raúl mantingui les regnes des d´una discreta segona fila en un context econòmic dolent per la ineficàcia del sistema comunista per donar benestar a la gent, però que en aquest cas s´agreuja per la política agressiva de Trump cap a l´illa rectificant (un cop més) l´acostament que va liderar Obama, i també per la incapacitat del règim veneçolà de seguir donant un cop de mà quan el que necessita és que es la facin fora a ell; el cansament dels nicaragüencs amb el despotisme candombero de Daniel Ortega i la seva pintoresca dona, que amb les seves polítiques capritxoses han aconseguit provocar un aixecament popular contra el vell revolucionari convertit en cacic, com amb amargor reconeix el seu antic company Sergio Ramírez; l´escàndol de la dimissió en bloc de 34 bisbes xilens, cosa inèdita en la mil·lenària història de l´Església, per la seva acció o inacció en escàndols d´assetjament sexual que el propi Papa va negar inicialment per ordenar després una investigació a fons; les patètiques eleccions a Veneçuela que han donat com a vencedor l´ignorant Maduro, després de ser alhora boicotejades per una oposició dividida i aplaudides per l´inefable Rodríguez Zapatero, que un no sap gaire bé què pinta en aquest país on la gent no té medicines i es mor de gana després de dilapidar generoses rendes del petroli.
Veneçuela produïa 3,4 milions de barrils diaris i avui va per 1,3 milions mentre Colòmbia s´acosta als 800.000. La broma avui a la regió és quin dels dos països arribarà abans al milió de barrils/dia; l´empresonament de Lula al Brasil mentre la taca de la corrupció d´Odebrecht s´estén pel continent i porta a la presó polítics com l´expresident peruà Ollanta Humala ... Es diu per allà que Odebrecht ha fet més que el mateix Bolívar per unificar un continent esquitxat per les seves «donacions» a canvi de contractes; eleccions importants aquests dies a Colòmbia, on es juga el futur de la pau amb els guerrillers de les FARC; mentre, la política antimexicana de Donald Trump (mur, insults, sancions comercials ...) abona una reacció nacionalista i antiianqui que sembla assegurar la victòria electoral del candidat esquerrà López Obrador, un home que vol revertir la política liberalitzadora del petroli que els Estats Units fa un segle que intenten imposar...
Suposo que passen moltes més coses a Amèrica Llatina perquè és un continent enorme d´uns 20 milions de quilòmetres quadrats (quaranta vegades Espanya) amb una població superior a l´europea (640 enfront de 500 milions) que segueix creixent mentre la nostra està estancada o en regressió suïcida. Els llatinoamericans són el 9% de la població del planeta i el seu PIB és de 4 bilions de dòlars, quatre vegades l´espanyol. Alguns països iberoamericans com l´Argentina, Brasil i Mèxic estan cridats pel seu potencial a tenir un paper important en un futur no llunyà, encara que un somriu quan recorda que el patriota cubà José Martí es preguntava fa 150 anys si la gran potència continental del segle XX seria Estats Units o l´Argentina. I dubtava!
Amèrica Llatina tindrà un paper important per diverses raons: perquè la seva ubicació geogràfica la situa més a prop que Europa del Pacífic i, en particular, de l´Estret de Malacca, que està cridat a convertir-se en el centre econòmic del planeta; perquè a diferència d´Europa té una llengua, una religió (malgrat la forta penetració d´esglésies evangelistes) i una cultura comuna, el que ha de facilitar processos integradors a escala del subcontinent; i perquè té una població jove cada vegada més preparada i matèries primeres (petroli, coure, etc.) que el món demanda.
En un context continental dominat per un Donald Trump que simplement no mira cap al sud (excepte per ficar-se amb els mexicans), distret com està amb l´Iran, Corea del Nord i les investigacions de Robert Mueller sobre els seus eventuals contactes amb Rússia; amb una Xina que intenta ocupar el buit deixat pels EUA invertint en infraestructures o donant préstecs ruïnosos a països insolvents com Cuba i Veneçuela amb el triple objectiu de guanyar influència, assegurar-se les matèries primeres que necessita i garantir-se un futur mercat exportador, Europa no pot quedar-se amb els braços creuats. Llatinoamèrica pot convertir-se en la nostra finestra cap al Pacífic i això exigeix ??multiplicar les nostres inversions i fluxos comercials que sent importants segueixen sent escassos per al potencial recíproc, cal pensar que la mateixa Espanya exporta més a Portugal que a tot Amèrica Llatina. La bona notícia és que les possibilitats de creixement hi són i es veuran potenciades quan se signin els acords de lliure comerç entre la Unió Europea amb els països de Mercosur (Argentina, Brasil, Uruguai i Paraguai), que portem vint anys discutint, i amb l´Aliança del Pacífic (Xile, Colòmbia, Perú i Mèxic). Perquè la realitat és que Europa, també distreta amb qüestions més properes com el nacionalisme agressiu rus o les crisis de l´Orient Mitjà, veurà potenciada la seva pròpia projecció internacional si s´aproxima a Amèrica Llatina amb la qual comparteix cultura i valors, i aquest és un treball que correspon fer a les diplomàcies espanyola i portuguesa a Brussel·les.
