Cartes

Maria Salip Calvó GIRONA

Felicito el Sr. Albert Soler pel seu agossarat, mordaç, irònic article del dia 25-5-18 «La manada de les creuetes», que retrata fidelment el que passa en aquest país, la realitat que vivim i patim els catalans «normals» que no ens atrevim ni a piular.

Molt interessant també, el mateix dia, les declaracions de l´exministre de Justícia, el Sr. Francisco Caamaño; diu que les urnes no poden estar per damunt de les lleis, perquè sense lleis no hi podria haver urnes. També diu «la democràcia és llibertat pero s´ha de fer segons unes regles,si aquestes no agraden les podem canviar, però seguint el procediment democràtic, no alegant una mena de drets naturals que un s´autoarroga, com els monarques absoluts, hi ha qui pensen que el dret els ve de no sé qui i en diuen dret a decidir, i no hi ha més dret a decidir que el dret estricte. Per tant, aquí no hi ha polítics presos, sino presos polítics per saltar-se les lleis a la torera. En fi, hi ha gent que amb el «mantra» Catalunya no és Espanya, s´ho creuen i la realitat és que estem en territori espanyol, d´Expaña, 17 reines de taifes amb polítics corruptes, lladres. Aquí el que més ha robat, el Sr. Pujol i family. Ningú torna la pasta, amb tots els calés del cas Gürtel, els Eros andalusos, els Pujol, etc., etc., podriem acabar amb les llistes d´espera, els barracons a les escoles, fer més geriàtrics, en fi, acabar amb la crisi. Però els polítics només pensen en ells.

No parlem de confrontacions

Lluís Torner i Callicó Girona

Aquells i aquelles que havent nascut al final o poc després de la Guerra Civil, de la qual, aquests dies, ens venen al cap molts records que ja pensàvem tenir oblidats -la gran majoria són dolents-, quan cada vegada més estem veient i sentint parlar de confrontacions, entre els que estem a favor d´una pretesa independència i els que hi estan totalment en contra, i que ni tan sols estan disposats a parlar-ne, per trobar alguna mena de solucions pal·liatives, estem cada vegada més preocupats, veient que aquell clima de pau, amb el que hem pretès actuar sempre, es va trencant. En algun cas, fins i tot, ha tingut certs brots al mateix Parlament, per part d´alguns parlamentaris, cosa ben contrària al més elemental sentit de la democràcia. Llavors, si entre aquells que han de vetllar pel bon govern i la Pau del poble, n´hi ha que no volen entendre-ho, és quan, de les simples discrepàncies, neixen aquells que ho aprofiten per passar als insults i als atacs, alguns de ben violents, la majoria provocats pels que diuen no voler el trencament de la nació, però que o no se n´adonen, o ja els va bé, que el que trenquen, amb accions violentes, és el sentiment de pau, de concòrdia i de bona convivència.

Ara, fins i tot, lluir la paraula «Democràcia» i ja no diguem els llaços grocs, provoquen accions ben airades. La democràcia, precisament, consisteix a pensar allò que bonament creu cadascú, encara que no estigui d´acord amb allò que pensa un mateix, i in­tentar trobar un punt d´equilibri.

Hi ha un partit -obviem dir-ne el nom- que sempre s´atribueixen el purismes, i tot el que fan els demés, en especial els partidaris d´una certa independència, és dolent i és criticat, i vilipendiat. Nosaltres els diríem que com que el nom del seu partit és propietat de tothom, tant d´ells com dels que no pensem igual, potser no estaria malament que, pensant honestament, en cerquessin un altre, que els distingís més directament a ells i a la seva manera de pensar?

És el nostre parer. I Amb això ens proposem deixar de parlar de tots aquests temes, que ens fan estar neguitejats; ho deixem per als polítics i per als que hi entenen, o almenys ho diuen. Per tant, que sigui el que Déu vulgui, i tant de bo tot acabi de la millor manera possible; i si pot ser sense necessitat de confrontacions, de cap mena.

Absolut respecte

a la legalitat

Joan Boronat Lecha blanes

El Cercle d´Economia proposa elaborar un nou estatut, dins d´un sistema federal eficient, amb l´absolut respecte a la legalitat amb rang de «constitució catalana», per a arreglar el conflicte polític entre Catalunya i la resta d´Espa­nya. Aquest nou estatut, amb el reconeixement dels drets històrics de Catalunya com a comunitat nacional, que més de dos terços dels catalans volen votar en una consulta, implicaria el «reconeixement nacional», com la llengua, l´educació, la cultura, l´ordenació territorial, l´administració pública i la recaptació d´impostos.

Si ho he entès bé, el que proposa el Cercle, és, més o menys, el que tenia Catalunya abans de l´imposició del decret de nova planta. És a dir, la devolució dels drets segrestats als catalans, que no s´assembla en res al federalisme que deuen proposar els (suposats) socialistes.

Estic convençut de dues coses: una, que fins i tot els catalans més independentistes ho veuríem amb bons ulls (de república o monarquia en parlaríem més endavant); i dues, que l´estat espanyol no vol sentir a parlar ni de nou estatut, ni de federalisme, ni de referèndums.

Si els polítics catalans haguessin emprat l´estratègia de reclamar l´abolició del decret de nova planta (absolut respecte a la legalitat, com diu el Cercle), ara, potser no hi hauria tanta gent a la presó o a l´exili. O potser sí.